FOTOS NO!

En algunes tertúlies de sobretaula se m’ha criticat per defensar el dret a la intimitat. Criticat perquè argumentava que no beneficia la llibertat individual que tothom vagi pel món fent fotografies a tort i a dret sense el consentiment de l’altre. I el consentiment en la majoria d’ocasions és el menys important. El més preocupant és l’ús que se'n faci d’aquestes imatges. Les persones tenim dret a fer amb la gent que ens envolta, i sota qualsevol circumstància que no suposi un delicte important, els que ens doni la gana sense haver de pensar si aquell acte passarà a la posteritat en forma d’instantània. Cada vegada hi ha més consciència que no es pot anar per la vida donant les dades personals a la babalà, però no es discuteix la importància que tothom tingui arxius amb fotografies de gent aliena al seu cercle d’amistats. Una fotografia és una prova. I una prova certifica un “delicte”. Espero equivocar-me, però no passarà gaire temps que a algú del vostre entorn s'estirarà els cabells perquè la imatge d’un moment sensible o delicat ha arribat per “atzar” en mans equivocades.

WWW.ORGULLOFRIKI.COM

La pàgina és senzillament genial. Frikis sense complexes es podria anomenar. Si alguna vegada heu tingut dubtes sobre si pertanyeu a aquesta espècia humana hi ha el decàleg sobre els drets i els deures del bon friki. He mirat si ho era, i no compleixo els requisits... ufff és gairebé una religió moderna. Com a objectiu final volen “intentar dominar el món”. No rieu perquè hi ha països que tenen presidents més estrambòtics amb el mateix objectiu. M’estalviaré de posar exemples. Si teniu un friki a la feina, a l’aula d’ordinadors de la universitat o en veieu un pel carrer, demà és el dia per felicitar-los. Amb sort un regalen un caramel amb la cara de l’spiderman. Per cert, creieu que em quedaria bé un casc d’en Darth Vader per sortir de festa aquest dissabte?

FANTASMES A CAN BARÇA

Crec en les casualitats i els contratemps en l’àmbit domèstic de les persones. Aquella punta de mala sort que destarota els plans que un s’havia creat. No tot és perfecte i encara que un mateix ho hagi programat tot fins l’últim detall, no sempre les coses surten bé. El que no tinc tant clar són els contratemps en els actes públics. Actes on hi treballen desenes de persones que cobren molts duros i on el risc a l’errada és mínim. En aquests esdeveniments hi ha personal que no té altre feina que controlar els possibles imprevistos. Per això poso en dubte un detall al que ningú hi ha parat atenció. Que fallés el micròfon el dia que els jugadors del Barça celebraven la Champions amb els seus seguidors al Camp Nou en el moment dels parlaments. Ho poso en dubte perquè vaig veure per la televisió gairebé tots els actes i res (almenys des del sofà de casa meva) va donar la sensació que fallés. Més de deu grups al cercle central, un speaker animant el públic, focs d’artifici, actuació dels Comediants (que es renovin perquè estic dels seus globus planetes fins el barret), l’orquestra del Liceu al mig de grades tocant una cançó del Llach... Tot bé. Llavors l’entrenador agafa el micròfon fa el seu parlament amb català i cap problema, a continuació el capità Carles Puyol i cap problema, després agafa el micròfon l’heroi de la final (Belletti) i ai las... el micròfon s’espatlla i cap més jugador pot dirigir-se a la grada. No us sembla estrany que no hi hagués cap escarxofa de recanvi? Que potser no volien escoltar què deia l’Etoo aquest any? O era per l’Oleguer? No vull veure fantasmes allà on potser no n’hi han, però tampoc puc descartar que una ma baixés el canal del so, en un acte faxista, per “precaució”. Evitant així que la imatge del club no es veiés afectada si algun jugador deia alguna cosa políticament incorrecte. Llàstima. Tan voler controlar-ho tot, no deixa que es produeixin situacions que al cap i a la fi són les que més recordem quan fem memòria amb les victòries que hem viscut del Barça. Penseu en les celebracions a la plaça Sant Jaume i de seguida us vindran a la ment un munt de fotografies (sonores i visuals) de les ximpleries que fan el jugadors en plena eufòria.

EL GRAN FERRAN ADRIÀ

Resulta que tenim el millor cuiner del món al costat de casa i segurament mai podrem menjar cap dels seus plats. El boom del Bulli ha sigut brutal i ja fa anys que es queda més gent sense taula que afortunats que poden anar a menjar a la Cala Monjoi de Roses. Indret que de no haver-hi el millor restaurant del món no hi aniria pràcticament ningú. Jo hi vaig estiuejar durant molts anys i la platja era pràcticament deserta. El meu pare intentava amb la paciència justa ensenyar-me l’art de seduir el peix. Mai ho va aconseguir. Desconeixia que a l’altre extrem de les roques on pescava rogers un jove noi estava revolucionant la cuina mundial. Llavors segurament haguéssim tingut taula. A la troupe del Bulli no se li podrà pagar mai (quedaríem les Comarques de Girona sense un euro) la campanya d’imatge que ens ha fet l’Adrià i el seu company Juli (el responsable del servei). Lloret ha signat un contracte amb Ronaldinho perquè a la seva pàgina hi hagi un enllaç de la població durant dos anys i la broma els hi ha costat 200.000 eurus. Feu números, doncs, el que valdria una portada al New York Times, a la revista Time o entrevistes i reportatges als principals mitjans de comunicació del planeta. Tot això ens ho han regalat. A les portes d’aquests temple de la gastronomia, allà on la península Ibèrica perd el nom, no només si queden comensals a la porta sinó també de treballadors. No és qüestió de precarietat laboral. Gent dels cinc continents està disposada a pagar per aprendre al costat del geni. Haurem estat contemporanis a un dels grans de la història i mai haurem pogut assaborir una de les seves espumes o una de les seves “deconstruccions”. Permeteu-me una petita llàgrima...

COMBUSTIBLE CULTURAL

Aquest article el volia escriure el mes passat, però vaig preferir la prudència. El març va sortit al mercat la revista Benzina (Revista d’excepcions culturals). Era un primer número i valia la pena esperar al segon per veure si la declaració de principis del primer exemplar continuava en la mateix línia. Doncs sí! Els ha sortit un producte de molta qualitat. Una revista que té com a responsables David Centol (l’editor) i que està dirigida pel periodista Àlex Gutiérrez. Un periodista que em mereix molt de respecte perquè ja fa temps que li segueixo la pista a comunicació21.com (una revista molt interessant pels que volen seguir l’actualitat dels fils o els pilars que aguanten els mitjans de comunicació). Benzina és una revista escrita amb català (els continguts no són estrictament “catalans” ni aquest és l’únic valor del seu contingut) que tracta de cinema, llibres, música, art, còmic (sí, còmic també), opinió, teatre, crítica cultural... amb un llenguatge gens carrincló, però amb rigor i profunditat. El consumidor cultural que li agrada picar d’aquí i d’allà pot trobar en les seves pàgines un menú degustació molt ben elaborat. Amb alguns postres com la il·lustració final. Els col·laboradors que signen els articles són de nivell: Marcos Ordoñes (un dels crítics més respectats en el món del teatre a casa nostre), Jordi Llavina (en el que fa més bé, crítica literària), David Broc (l’heu llegit a l’Avui), el propi Àlex Gutiérrez... i plomes que aniran apareixent en els propers números. Han de resoldre amb urgència el tema del cos de lletra. En el tercer número una lupa de regal no aniria gens malament. Pel preu d’un paquet de Marlboro o d’un “xupito” podeu tenir la publicació. Que les vendes no frenin un projecte que ha nascut amb molta empenta. Llarga vida a Benzina.

ELS CUINERS DE LA TELEVISIÓ

Les editorials espavilades (amb objectius fonamentalment econòmics) ja fa temps que busquen personatges de renom cremats del seu món professional perquè un cop engeguin a pastar fang la seva professió (molts, cal dir-ho, amb la butxaca ben plena) publiquin llibres posant a parir els seus antics companys de batalla. És com una penitència enverinada dels autors. La premissa és: ”veuran aquesta colla de borregos de què sóc capaç ”. Igual que l’ego de l’autor s’infla es desinfla quan el seu llibre, si es dona el cas, té un cert èxit i després de la tempesta mediàtica (entrevistes, querelles, declaracions dels protagonistes del llibre,...) les aigües tornen al seu cabal i tot torna a la calma. És el que em pensava que li passaria a la Mariola Cubells després de llegir ¡Mírame Tonto! (ed. Roobinbook 2003) un retrat un pel populista dels budells dels programes del cor a la televisió. La carrera com escriptora d’aquesta periodista no es va acabar amb aquest llibre. Després va publicar “Mentiras en directo, ha historia secreta de los telediarios”, on el mentider Alfredo Urdaci quedava com alguna cosa semblant al cap de premsa del Partit Popular. Per cert, a TV3, des del seu punt de vista, fan uns dels informatius més imparcials de l’oferta televisiva estatal. A principis d’any ha publicat el seu tercer llibre: “Quién cocina la television que comemos? (Ed. Corroggio, 2006). Interessant, però falten referències (amb noms i cognoms) de les declaracions més sucoses del llibre. Si voleu conèixer qui són els nans que teniu ficats dins la televisió no us farà cap nosa dedicar un viatge una mica llarg amb tren per fer-li una ullada. Potser, fins i tot, mirareu la televisió, sense haver de veure el programa d’en Monegal, amb uns altres ulls.

ADÉU AL FOIE GRAS

Després del que acabo de llegir al diari miro al meu entorn i intento descobrir quins objectes o aliments que m’envolten ens prohibiran d’aquí uns dies. Dic això perquè a la ciutat nord-americana de Chicago acaben de prohibir (a partir de l’estiu) la venda a les botigues i els restaurants d’un dels productes més selectes que ha sortit de la gastronomia francesa: el foie gras. Com no podia ser d’una altra manera un grup de pressió en defensa dels animals troba cruel criar ànecs a força d’aconseguir que el seu fetge creixi deu vegades la seva mida natural. No podem dir allò que els alimentin d’un altre sistema aquests animals amb plomes perquè el resultat, òbviament, no seria el mateix. És om si a Shakespeare l’obliguéssim a escriure amb la meitat de paraules del diccionari. Una aberració intel·lectual. No seré corrosiu amb determinats arguments dels autoanomenats grups de defensa dels animals perquè feriria la sensibilitat de persones a les que els hi tinc molta estimació. El que no pot ser és que petits lobbies de pressió aconsegueixin gota a gota omplir el got de les prohibicions. No s’ha treure pes als arguments que utilitzen centenars de grups (no només en defensa dels animals) per defensar les seves idees, però no poden convertir la societat en un món de cotó fluix amb en Mickey Mouse com a president global. Aprofiteu per menjar cargols a la llauna, filets de vedella o ous de perdiu perquè pel camí que anem en quatre dies ens bombardegen la nostra tradició gastronòmica. Com diria el meu avi “no tenen gaire feina aquesta gent”.