dijous, de setembre 29, 2005

DESCAFEÏNAT

Recordo com si fos avui el primer dia d’universitat. D’això fa exactament quatre anys. Pedalava per la pujada de Montilivi de Girona amb la bicicleta del meu germà en direcció a la facultat de Dret amb una rialla de cara a cara com si el que anava a descobrir fos el més important de la meva vida. Abans d’entrar a classe, per casualitat, vaig demanar foc a un noi que duia un diccionari sota el braç que pocs minuts després va resultar ser el meu primer professor. De vegades encara anem a dinar junts.
Una classe amb noranta vuit cares noves. Les dues restants eren la de la Sussanna i la meva. La Sussanna era una companya de classe de tota la vida que desconeixia que també s’hagués matriculat a la mateixa aventura. Amb pocs dies ja m’havia relacionat amb la majoria de gent. Els mateixos individus que conec avui després de més de mil tres-cents dies. Molt poc. Pràcticament gens. Una generació hermètica que no té ganes de crear lligams i menys de mostrar sentiments en públic perquè això els fa vulnerables als ulls dels estranys. Les converses trivials i les mínimes complicacions són el comú denominador. Llevat, això sí, de quatre excepcions. Una decepció per qui n’esperava una mica més d’un espai de relació com la universitat.
Ahir vaig començar l’últim curs amb una sensació descafeïnada. La majoria de cares, que hauria de conèixer com mai, tenien expressions grises. Alumnes amb carpeta nova arrebossats de somriures plàstics assajats uns minuts abans al retrovisor del cotxe. Les ganes justes de preguntar per la por a ser preguntats. Asseguts en una aula infecta (un mòdul prefabricat que cau a trossos) només s’escolta un professor despentinat de fons, els bufets repetitius dels de sempre i les mirades de decepció d’un grup que no sap veure la llum més enllà d’aquelles parets i les nits de cap de setmana perquè el futur, tal i com estan les coses, és penós. Segurament hauran estat els millors anys de la meva vida. No en tinc cap dubte. La visió que en tindré d’aquí un temps maquillarà l’expressió avorrida que tinc avui. Diuen que la nostàlgia és mala companya de viatge. Per això ho he volgut deixar escrit.

dimecres, de setembre 28, 2005

RAS I CURT

Hi haurà temps d’analitzar-ho amb tranquil·litat, però avui que comença el debat de l’Estatut Català (més llarg que un dia sense pa) aquí va la meva travessa: després de tirar-se els plats pel cap durant mesos finalment i a última hora (com els bons partits de futbol que es guanyen per un penal injust a l’últim minut) l’Estatut serà aprovat amb els vots justos i necessaris de CiU perquè no volen quedar com els culpables de l’hecatombe política que significaria que el text ni tan sols viatgés a Madrid.

dilluns, de setembre 26, 2005

FESTES DE LA MERCÈ

Tinc tantes coses a dir d’un cap de setmana a les Festes de la Mercè que ho faré així:

Exel·lent:
El Fòrum de les Cultures com un espai de concerts. El tast de vins del moll de la fusta. Faltaven alguns dels principals productors, però és una forma popular de conèixer la salut dels petits productors d’aquest país. Transport públic metropolità tota la nit perquè la gent no hagi d’agafar el cotxe. El civisme “general” ara que l’alcalde de la metròpoli hi dona tanta importància.

Aprovat:
El caliu de festa major. Són festes, però durant moltes hores del dia no ho sembla. La selecció de concerts. Molt so de l'etiqueta “Barcelona Multicultural” i poca orquestra estil “Salseta, Girasol...” per escoltar música de tota la vida.

Suspès:
El preu de les consumicions. Abusiu. Sort dels immigrants que venen llaunes de cervesa. La brutícia que deixa tothom. La manca de lavabos. On s’ha pixar alcalde Clos? Els alternatius amb rastes . Són com un plaga. N’hi ha per tot arreu i són clònics. Tots, però, porten roba de marca bruta i esperracada i aparells digitals d'última generació. Molt alternatius...

dissabte, de setembre 03, 2005

ANARQUIA AL COR DEL CAPITALISME

Les popularment menyspreables relacions públiques varen ser engendrades i teoritzades als Estats Units. D’aquest país n’han sortit els millors autors i els millors manuals en temes com la gestió de crisis. Qui escriu aquestes línies n’ha llegit algun llibre i la veritat és que tenen unes idees que encara que la majoria de mortals no ho notem s’apliquen dia si dia també. Els autors il·lustren les seves teories amb exemples reals i la “solució”. També apareixen les crisis que no s’han solucionat correctament i el que s’hauria d’haver fet. La gestió nefasta i barroera d’una crisi pot fer trontollar les estructures més consolidades de qualsevol democràcia. Només hi ha una solució tan fàcil com complexa: la previsió. Destinar diners, perdó, molts i molts diners en pensar què pot passar i com s’ha d’actuar en cas que els pitjors auguris es compleixin. Els que mouen els fils de les marionetes tan en el sector públic com en el privat han de fer malabars amb les divises tan complexes que pagar a professionals per teoritzar sobre desastres ho veuen innecessari. Mirin el que ha passat als EUA amb el desastre del Katrina a Nova Orleans on la previsió ha estat nul·la . Que la potència més important del planeta i màxim representant del capitalisme tingui un territori dins les seves fronteres on regna l’anarquia no deixa de ser una paradoxa en aquests primers passos del segle XXI. Bush, aquest president que l’ha elegit el seu poble, ha renegat de l’ajuda internacional. En canvi al sud-est aisàtic fa vuit mesos que esperen rebre amb els braços oberts les inversions que van prometre els països més rics del món. No anem bé.