Recordo com si fos avui el primer dia d’universitat. D’això fa exactament quatre anys. Pedalava per la pujada de Montilivi de Girona amb la bicicleta del meu germà en direcció a la facultat de Dret amb una rialla de cara a cara com si el que anava a descobrir fos el més important de la meva vida. Abans d’entrar a classe, per casualitat, vaig demanar foc a un noi que duia un diccionari sota el braç que pocs minuts després va resultar ser el meu primer professor. De vegades encara anem a dinar junts.
Una classe amb noranta vuit cares noves. Les dues restants eren la de la Sussanna i la meva. La Sussanna era una companya de classe de tota la vida que desconeixia que també s’hagués matriculat a la mateixa aventura. Amb pocs dies ja m’havia relacionat amb la majoria de gent. Els mateixos individus que conec avui després de més de mil tres-cents dies. Molt poc. Pràcticament gens. Una generació hermètica que no té ganes de crear lligams i menys de mostrar sentiments en públic perquè això els fa vulnerables als ulls dels estranys. Les converses trivials i les mínimes complicacions són el comú denominador. Llevat, això sí, de quatre excepcions. Una decepció per qui n’esperava una mica més d’un espai de relació com la universitat.
Ahir vaig començar l’últim curs amb una sensació descafeïnada. La majoria de cares, que hauria de conèixer com mai, tenien expressions grises. Alumnes amb carpeta nova arrebossats de somriures plàstics assajats uns minuts abans al retrovisor del cotxe. Les ganes justes de preguntar per la por a ser preguntats. Asseguts en una aula infecta (un mòdul prefabricat que cau a trossos) només s’escolta un professor despentinat de fons, els bufets repetitius dels de sempre i les mirades de decepció d’un grup que no sap veure la llum més enllà d’aquelles parets i les nits de cap de setmana perquè el futur, tal i com estan les coses, és penós. Segurament hauran estat els millors anys de la meva vida. No en tinc cap dubte. La visió que en tindré d’aquí un temps maquillarà l’expressió avorrida que tinc avui. Diuen que la nostàlgia és mala companya de viatge. Per això ho he volgut deixar escrit.
Una classe amb noranta vuit cares noves. Les dues restants eren la de la Sussanna i la meva. La Sussanna era una companya de classe de tota la vida que desconeixia que també s’hagués matriculat a la mateixa aventura. Amb pocs dies ja m’havia relacionat amb la majoria de gent. Els mateixos individus que conec avui després de més de mil tres-cents dies. Molt poc. Pràcticament gens. Una generació hermètica que no té ganes de crear lligams i menys de mostrar sentiments en públic perquè això els fa vulnerables als ulls dels estranys. Les converses trivials i les mínimes complicacions són el comú denominador. Llevat, això sí, de quatre excepcions. Una decepció per qui n’esperava una mica més d’un espai de relació com la universitat.
Ahir vaig començar l’últim curs amb una sensació descafeïnada. La majoria de cares, que hauria de conèixer com mai, tenien expressions grises. Alumnes amb carpeta nova arrebossats de somriures plàstics assajats uns minuts abans al retrovisor del cotxe. Les ganes justes de preguntar per la por a ser preguntats. Asseguts en una aula infecta (un mòdul prefabricat que cau a trossos) només s’escolta un professor despentinat de fons, els bufets repetitius dels de sempre i les mirades de decepció d’un grup que no sap veure la llum més enllà d’aquelles parets i les nits de cap de setmana perquè el futur, tal i com estan les coses, és penós. Segurament hauran estat els millors anys de la meva vida. No en tinc cap dubte. La visió que en tindré d’aquí un temps maquillarà l’expressió avorrida que tinc avui. Diuen que la nostàlgia és mala companya de viatge. Per això ho he volgut deixar escrit.
