EL BLOG D'EN JORDI

EL CAPÇAL DEL LLIT D'EN LLUÍS

2008-05-12T12:50:00.003+02:00

La meva generació varem descobrir que el Barça podia guanyar i fer gaudir a l’afició blaugrana amb el futbol espectacle gràcies al Dream Team de Johan Cruyff. Ens varem tornar tots plegats un nens malcriats. Uns pares no poden dur el seu fill cada setmana a un restaurants de primer nivell perquè la criatura es tornarà un llepafils. Això és el que ens va passar. Els Laudrup, Romario, Koeman i companyia ens varen fer estimar encara més aquella filosofia de joc que executaven a la perfecció. Amb poc temps, però, aquell castell de cartes va voleiar i se’n va anar a terra. La final de la Champions contra el Milan a Atenes va ser un cop molt d’ur d’encaixar. No érem invencibles. La derrota és amarga i fins que Ronaldinho no va aterrar al camp nou, el Barça no em va tornar a motivar-nos com aquella època. I com una metàfora d’un etapa prometedora, el Barça s’ha anat enfonsant com ho ha fet el seu astre brasiler. El senyor de l’Elefant Blau que va agafar les regnes de l’equip també ens va fer trempar de valent. Una directiva jove i catalanista que havia de dedicar al Barça “els millors anys de la seva vida professional”. S’han desorientat i en Laporta comença a tenir tics del seu rival: el president Nuñez. Sap greu tot plegat. L’encarregat de liderar el nou projecte des de la banqueta és el nostre heroi del Dream Team. Un jugador format a la Masia en el que tots en emmirallàvem de xavals, tot i no jugar a futbol. En Pep Guardiola, el nostre Pep, era i és un referent. Començo A conscienciar-me cada dia que no tot seran flors i violes l’any vinent i que més aviat que tard rebrà de totes bandes. Ànims i endavant Pep! Estic segur que el meu amic Lluís, tornarà a posar la teva fotografia al capçal del llit com fa 16 anys quan volia ser jugador del Barça.

DOS LÍNIES DE INVESTIGACIÓ

2008-05-05T20:33:00.000+02:00

No hi ha dret! Avui estic moix, cap baix, destrossat, trist, compungit, menyspreat, nostàlgic, desil·lusionat i emprenyat. Angel Acebes ha dit adéu i no m’ha trucat per informar-me. Marxa i no vol seguir ocupant el càrrec de Secretari General Partit Popular. Hi ha dues línies d’investigació en aquesta notícia que s’estan estudiant. La primera és que tot plegat és culpa d’ETA, els nacionalistes, els independentistes, els PSOE, en Carod, Catalunya, els bascos en general i la massoneria. La segona, que després de la derrota electoral del passat mes de març, la cara més agressiva de la dreta espanyola no vol seguir quatre anys repartint llenya contra en ZP des de l’oposició quan l’estratègia que ha seguit no ha estat efectiva. Quina petita llagosta del PP seguirà el mestre Acebes? Les noves generacions (ups!, és en genèric) venen molt ben preparades. Acostumats a la crispació diària, la tranquil·litat ens pot agafar a contrapeu.

EGM

2008-05-05T12:28:00.001+02:00

L’Estudi General de Mitjans (EGM) són les notes trimestrals dels mitjans de comunicació. Què diuen? Doncs la quantitat de gent que consumeix cada diari, revista, ràdio, televisió, cinema, internet o suplements setmanals. Són força fiables perquè es fan 43.000 enquestes personals per tot el territori. La setmana passada varen sortir les dades dels primers tres mesos de 2008 i com si d’unes eleccions polítiques es tractés, la majoria d’empreses han marcat paquet i es postulen com a guanyadores. “Som els que més hem crescut, els més llegits, els més visitats, el mitjà en català de referència, etc”.
Que no us enganyin: hi ha guanyadors i perdedors. Un primer, un segon, un tercer i un últim. Si ets el que més creix, però estàs a l’últim lloc, fa molt poca gràcia. També si espires al liderat i has quedat segon. Expliqueu-li avui a un barcelonista que estigui content perquè el club d’en Jan Laporta pot quedar segon, com a mal menor, en aquesta lliga de futbol. S’entén que les empreses periodístiques es comportin d’aquesta manera. Hi ha molts milions d’euros en joc i vendre una bona imatge davant els clients (els que paguen per publicitat) és bàsic per sobreviure i tenir uns bons resultats a final d’any. Més enllà de dir qui ha guanyat i ha perdut, si ho heu seguit una mica, segur que ho teniu clar, prefereixo destacar la quantitat de consumidors d’informació. Són milions! Podrien ser més, sí, però és d’agrair que tot i el desprestigi a peu de carrer que el periodisme s’ha guanyat en els últims temps (els factors són molts), milions de persones confien en la televisió, els diaris o les revistes per informar-se cada dia. Els que feu confiança a la ràdio, us tinc una mica més de “carinyo”. No ho digueu a ningú.

SANT JORDI 2008

2008-04-23T14:03:00.001+02:00

De casa a la feina tinc uns set minuts a peu. En aquest petit trajecte m’han assaltat cinc nois i noies en diferents trams oferint-me una rosa. Alguns amb més agressivitat que simpatia. És una manera que tenen moltes escoles per finançar el viatge de final de curs. Mai s’acaben guanyant gaires calerons, però passes un dia de nassos empaitant compradors pels carrers i buscant el moment per entregar la rosa (encara que mitja classe se’n foti de tu) a la noia que portes tot el curs mirant de reüll. Valentia, coratge, agafar aire i... “aquesta rosa és per tu”. Enamorament tonto de quan no s’espera gaire res de l’altre persona. Quan el sexe no és important.
Avui és un gran dia. Fins i tot la gent rància transmet bon rotllo. A diferència del Nadal o la Setmana Santa, gairebé no conec ningú que no li faci il·lusió la diada de Sant Jordi. Que els llibres, els escriptors i els llibreters siguin els protagonistes durant catorze hores és un orgull per aquest país. Que els dracs no us espatllin el dia!

2008-04-07T18:19:00.001+02:00

Dos descobriments musicals que he fet les últimes setmanes:

1) MGMT i el seu tema “Kids”. Escolteu-lo tres vegades i la cançó ja no us abandonarà mai més. Aquest duet de Nova York varen aterrar l’any passat al panorama musical amb “Oracular Spectacular” (el seu disc debut) i s’ha de dir que tenen un futur prometedor. És una llàstima que els punxadiscos dels bars de nit només posin temes de les ràdio formules.

2) “The Back Room” va ser la seva carta de presentació i el 2007 ens regalen “An End Has a Star”. Editors. Una banda de Birmingham amb influències molt interessants de la música més alternativa del Regne Unit. La cançó “Smokers Outside The Hospital Doors” és una autèntica joia. Busqueu els dos discos i escolteu els temes amb més qualitat. Aquest juliol tocaran en un curiós festival de Sant Martí d’Empúries. Valen molt la pena.

MGMT

EDITORS

AMBIENTADOR

2008-03-27T21:52:00.000+01:00

Hi ha senyores (cada dia més senyors també) que no coneixen la dosi justa de colònia o perfum que s’han de posar per sortir al carrer. Això no s’ensenya a les escoles. Almenys a les que jo he anat. No és estrany arrufar el nas i posar els ulls com un xinès quan una d’aquestes fragàncies no t’agraden y la persona en qüestió se n’ha posat en accés. Millor que en sobri no pas que en falti, deuen pensar equivocadament. Sempre he pensat que un dels secrets d’una bona colònia és que només es pugui olorar quan la distància entre dues persones és més aviat curta. Accepto que a primera hora del matí l’ona expansiva de combinacions florals sigui més grossa, però com més avança el matí, si això no minva, enlloc de millorar les relacions les bombardeja. Sí, els fumadors també desprenem una ferum considerable. D’aquest tema, com deia en Pujol, ja en parlarem un altre dia.
Això de les olors no és fàcil. Gens ni mica. Al lavabo de la meva feina no té ventilació natural. O sigui, que les finestres, sinó reconstruïm tot l’edifici no arribaran mai. Per tant, tota l’oxigenació de l’aire depèn d’un petit extractor que col·lecciona ventositats. Hi ha secrets perquè el que vingui al darrera no noti la feina de l’anterior, però cap sistema és efectiu al 100%. Per aquest motiu, el més habitual és tirar desodorant polvoritzat. Aquí està el problema! Si tres persones seguides van, per dir-ho de forma elegant, a llegir el diari a sobre d’un dels productes d’en Roca i quan acaben utilitzen el “flit, flit, flit”... el quart, preferiria que els seus budells tinguessin més paciència. Pot semblar un conflicte sense importància, un tonteria d’algú que no sap de què parlar. Aneu equivocats. Un dia rodó (com aquell spot de Donuts) pot capgirar-se per un empatx de perfum o una saturació d’ambientador en dos metres quadrats que has de visitar per obligació.

EL CONILL DEL PRESIDENT

2008-03-26T11:48:00.002+01:00

En Jesús, un amic que està treballant i aprenen de la vida a molts quilòmetres de distància al nord d’Europa, m’ha fet arribar aquesta fotografia que pot mantenir el mateix títol que el post d’ahir. La imatge s’ha d’acompanyar d’una petita explicació. Supersarkozy es menja un conill una mica més cuit i menys tendra que aquest. La fotografia té 15 anys. A la propera roda de premsa multitudinària on el President francès airegi la seva vida personal algú li haurà de preguntar si aquest plat és digne de la millor cuina republicana. Bon appétit!

EL CONILL DEL PRESIDENT

2008-03-25T13:21:00.003+01:00

He buscat un adjectiu i no l'he trobat...

REGAL

2008-03-20T12:52:00.003+01:00

Facto Delafé y Las Flores Azules és un d’aquells grups que molta gent ha descobert a través de l’últim spot del Corte Inglés. Me’n alegro per ells que tinguin més difusió. Desprenen elegància i bon rotllo. Els tres cervells del projecte, a més, són de la metròpoli barcelonina.
El vídeo que he trobat per la xarxa a través de Youtube, és un muntatge que ha fet un internauta. Una delícia de cançó per uns dies on la religió catòlica marca paquet per tot el territori amb aire de mala llet. Tristesa i penediment és el desprenen la majoria d’actes dels propers quatre dies. Alguns diuen que és tradició, sí, però també una exhibició de poder. Em perdré pel Ripollés i també vull veure el mar. Un luxe viure a les Comarques de Girona.

AKASVAYU A TURÍ

2008-03-19T18:27:00.001+01:00

L’Akasvayu s’ha classificat per la final a vuit de Turí de la ULEB Cup. Aquesta és la segona lliga més important d’Europa en el món del bàsquet i un èxit per aquest club gironí. Ho escric en aquest racó de la xarxa perquè si heu vist els informatius de la majoria de televisions que teniu sintonitzades a casa vostra, sabreu que els Lakers han guanyat per dos punts la passada matinada, sense que en Gasol jugués perquè té una lesió al turmell, però imatges de la victòria dels homes de Pedro Martínez ahir a la nit a Fontajau ben poques.
Que l’esport a Catalunya és sinònim de Barça, ja fa temps que ho sabem. Per molt que els clubs més humils de totes les disciplines esportives vulguin canviar aquesta tendència és complicat. El castell és molt gran i amb els fonaments molt estables per destruir-lo d’un dia per l’altre. Cal dir també que la majoria de gent som del Barça i volem teca blau i grana fins a quedar empatxats. Això no treu que tot l’esport quedi reduït al que passa al Camp Nou. Sí, es parla d’altres coses, però de forma molt residual. I això és un peix que e mossega la cua. O parlen de tu o és difícil que la gent estigui interessada pel que fas. No és fàcil girar la dinàmica. Que parlin molt del Barça, de l’Alonso, d’en Nadal o del Madrid, s’entén. Però,... cada dia hem de saber els punts que ha fet en Gasol i els altres jugadors catalans o espanyols que juguen als EUA? No!
La NBA, fins fa quatre dies només interessava als malalts (en el sentit positiu de la paraula) del bàsquet. I crec que continua essent així. Només uns estranys (ara en diuen frikis) tenien les parets de casa seva plenes de pòsters del 23 dels Bulls i col·leccionaven cromos dels jugadors. Com un servidor. En aquell moment, els “futbuleros”, ens miraven com uns “rarus” a tots els que seguíem la NBA.
Si algú vol que els pavellons de bàsquet de la lliga ACB tinguin ànima i esperit, sobretot per ciutats o demarcacions com Girona que no tenim cap equip de futbol a primera divisió, les coses han de canviar molt. No hi ha dubte, que els 7 punts i els 3 rebots d’en Navarro, interessen ben poc a la majoria de mortals com per tapar els èxits esportius dels equips d’aquí. El clubs de l’ACB han de d’aparcar els complexes i moure els fils que facin falta per canviar aquesta perillosa tendència informativa.

DALAI DALAI

2008-03-18T12:08:00.007+01:00

Com milions de ciutadans a tot el món vaig anar a les manifestacions en contra de la guerra de l’IRAK. Segons una xifra de la Wikipedia, varen sortir al carrer més de 10 milions de persones el 15 de febrer de l’any 2003 a tot el món. Alguns vespres, amb els companys de pis, varem picar fins a quedar sords les olles i paelles des del balcó de la Plaça Josep Pla de Girona perquè la primera bomba no caigués en un país llunyà que tres obcecats (Bush, Blair i Aznar) tenien ganes “d’alliberar”. Quin eufemisme! Quina ràbia que produeix la prostitució de les paraules! La frustració en veure que tot allò no havia servit per res quan per la televisió, com si fos un videojoc, ens retransmetien la guerra en directe, va ser brutal. En aquell moment tots ens miràvem Irak amb els ulls plorosos. Era el conflicte que ens menjàvem cada dia a través dels mitjans de comunicació. Cinc anys després, de l’Irak no en parla ningú i la manifestació de Barcelona (en contra de la guerra) del passat cap de setmana va congregar quatre gats. Aquesta setmana, per la proximitat dels Jocs Olímpics de Pequin, tothom parla del Tibet. Passarà el mateix. Després que el soufflé s’enfili fins estar apunt d’esquerdar-se es desinflarà. El budistes han d’aprofitar la conjuntura política actual per resoldre un conflicte enquistat. Les cinc anelles olímpiques tenen un poder difícil d’igualar. Li he escoltat diverses vegades al reconegut publicista i director de la cerimònia d’inauguració de Barcelona 92, Lluís Bassat. És una de les marques amb més valors positius al seu ADN.
Ara, imagineu-vos per un moment que sou els escollits per ajudar que la Xina i el Tibet arribin a un acord i firmin la pau. Tinc clar, amb quina de les dues cares, em posaria d’acord amb menys temps.

TATUATGE

2008-03-11T18:49:00.001+01:00

Les converses amb amics i coneguts van d’un lloc a l’altre i mai pots preveure el destí. En la majoria de casos és impossible reconstruir el fil que va del tema inicial a l’adéu final. Parlo d’aquelles xerrades llargues i sense pressa, apassionants i avorrides en parts iguals, depèn del dia i la companyia. Ahir vaig viure durant molta estona des d’un discret segon pla una conversa entre dues persones. Quan finalment vaig intentar entrar en el debat per ficar una mica de salt i pebre a la tertúlia, va aterrar sobre la taula la següent qüestió: si fossis el propietari d’una botiga de tatuatges i entrés una persona demanant que li dibuixis amb agulles una esvàstica al pit, què li diries? La pregunta genera debat si aquest símbol et fa venir arcades i et produeix al·lèrgia. En cas contrari, no hi ha debat ètic i de cap altre tipus. Jo tinc clar que diria que no! Bé, almenys això és el que em va sortir en aquell moment sense pensar-ho. Les altres dues persones (que no comparteixen de cap de les maneres el nazisme) em varen argumentar que si tens un negoci d’aquestes característiques has de fer coses que no t’agraden i que aquesta en pot ser una. Què feries tu?

LA PATATA CALENTA DEL PSC

2008-03-10T13:44:00.003+01:00

Si jo fos Carme Chacón hauria arribat a les 8 del matí a casa acompanyat d’un gat molt gros avui al matí. El seu estat no li permet i la responsabilitat, imagino que tampoc. La imatge als diaris de la diputada dirigint-se a Can PSC del carrer Nicaragua de Barcelona amb un got amb gel als dits, és lletja. No sé com s’ho ha fet aquest noia, només té 37 anys, però ha aconseguit més d’un milió i mig de vots pels socialistes a Catalunya. Perdó, o els ha aconseguit el ZP? O el seu cap de campanya? O la l’estratègia de “que ve el llop”? O la crispació i l’odi que han generat els populars els darrers 4 anys envers Catalunya pensant que amb la resta d’Espanya en feien prou per guanyar les eleccions? O que tot i els errors han fet les coses ben fetes? O és per culpa de les equivocacions dels altres partits? O el bipartidisme exagerat que hem viscut i que estic convençut que en el futur anirà a més? I el factor tripartit com ha influït en aquestes eleccions? Segurament una mica de tot plegat ha fet que Catalunya sigui percebuda per la resta de l’Estat com a territori desorbitadament socialista. Només cal mirar el mapa de colors que ha quedat com a conseqüència de les eleccions d’ahir . Espero que en Zapatero ho tingui clar, tot i que aquí sabem que això no és ben bé així. Tot plegat té molts matisos i cada cicle electoral té les seves normes. Faltarà veure aquesta legislatura quin paper juga el PSC com a principal interlocutor dels catalans a Madrid, perquè la resta de partits, encara que estiguin una mica collats per estar dins o fora del govern català, no els hi deixaran passar ni una sola errada. Tot i que abans de passar-los la patata calenta, el que primer han de fer, és arreglar els problemes interns i analitzar els resultats seriosament. Chacón i companyia ja no podran utilitzar aquell argument que el PP quan manava no va fer res per Catalunya. Ells, són ara els protagonistes més que mai.
I en Mario i la seva nena? Aquests em preocupen poc ara mateix. De totes maneres s’albira una nova estratègia dins els populars? Mireu què deia el director del MUNDO aquest matí en una conversa amb internautes a la seva pàgina web.

“Los problemas del PP en Cataluña son de dos tipos: el mensaje general del partido y su liderazgo allí. Me parece más importante resolver lo primero. Es decir encontrar una manera de defender la unidad de España que sea compatible con el respeto y la potenciación de la identidad de Cataluña. El voto útil ha funcionado en la izquierda, pero no en el centroderecha. Al final el Estatuto le ha sido muy rentable a Zapatero pero de ahí se van a derivar algunos de los grandes problemas que le esperan.”

JO ANIRÉ A VOTAR

2008-03-04T18:20:00.002+01:00

El PP de Girona durant aquesta legislatura ha estat un cúmul de despropòsits. En gran mesura perquè quan els resultats electorals no acompanyen a dins els partits les famílies polítiques es disputen el lideratge. La expresidenta, Concepció Veray, va ser defenestrada per l’ala més dura del partit coincidint amb l’aterratge de la candidata per les eleccions Generals del 9 de març Alicia Sanchez Camacho. Els ganivets en els despatxos del carrer Migdia de Girona han anat amunt i avall els últims mesos. Però la dreta ja ho té això. Quan és l’hora de la veritat tothom callat i a obeir ordres. Qui es passa de la línia oficial se li talla el cap i llestos. Totes les tensions internes han quedat aparcades portes enfora. Existeixen, no en tingueu cap dubte. Ho reconeixen en veu baixa quan els micròfons no són al davant. Algú ha vist Veray o Enric Millo en algun acte del PP? Jo no.

S’ha de dir, que a diferència dels altres representants gironins al Congrés dels Diputats, a la noia de Blanes a les Comarques de Girona no se li ha vist el pel aquests 4 anys. En els comicis de l’any 2004 es va presentar per Barcelona. Cal reconèixer que el risc que corre és important. A Lleida i Girona els populars no varen aconseguir representació. Són les úniques circumscripcions de l’Estat on el color blau no tenyeix el mapa.

Durant la precampanya i la campanya la candidata ha dut tots els peixos grossos del partit. Acebes, Zaplana, Rajoy, Gallardón, Pizarro i un llarg etcètera de càrrecs amb els que ha compartit despatxos a Madrid. L’Aznar, de moment, encara no ha trepitjat les comarques de Girona. Desconec el perquè. Alguns analistes locals, i dins el propi PP, no tenen clar que aquests suports aportin més vots i aconsegueixin l’objectiu de la metralleta dialèctica Camacho . De moment, si les urnes no diuen el contrari, les enquestes li atorguen l’escó i contradiuen els que pensen així. Hi ha qui diu també, que un pal d’escombra trauria els mateixos resultats a Girona que un candidat amb pedigrí. Històricament els populars aconsegueixen uns 40.000 vots en aquesta demarcació. Sóc incapaç d’explicar la llei d’Hondt amb dos línies i detallar-vos les càbales que fan tots els partits per dir que ells són el vot útil perquè la ultradreta no surti. Una cosa està clara, com més gent vagi a votar, menys possibilitats tenen perquè el seu vot fluctua molt poc.

VIGILA, UN CAMIÓ!

2008-02-20T13:01:00.001+01:00

A diferència de molta gent que critica les mesures de seguretat que aplica tan la DGT com el Servei Català del Trànsit, llevat d’aquelles que no són absurdes, que també en trobaríem, estic a favor de controlar els comportaments al volant per evitar assassins potencials. Paguen justos per pecadors en la majoria de casos, però quan la vida de la gent està en joc, s’ha d’actuar amb contundència.
Només cal moure’s una mica per les carreteres de casa nostra o entrar al Youtube i comprovar la quantitat de delinqüents que crescuts sobre les seves màquines cometen tot tipus d’imprudències i posen en perill la integritat dels que intenten conduir amb normalitat. Dubto de l’efectivitat de les campanyes que ens ataquen directament als ciutadans amb eslògans sortits de les empreses de publicitat. Sí que crec, i el comportament de la gent que m’envolta ho demostra, que retirar punts i posar multes importants econòmicament ajuden a reduir les imprudències. Qui no busca un conductor que no begui o decideix anar a sopar al costat de casa per no trobar els Mossos? Hem avançat molt en aquest aspecte en els últims anys.
El que trobo a faltar a les campanyes als mitjans de comunicació de les administracions, més que ofendre els conductors de turismes, és una crítica més feroç al comportament dels camioners. Molts d’ells, no els posarem tots al mateix sac, condueixen de forma lamentable. A l’autopista AP 7 en el seu tram de les comarques de Girona on només hi ha dos carrils hi ha “professionals” de la conducció que intenten avançar un company durant més de cinc quilòmetres en paral·lel. A menys de 100 km hora! Això és només la punta de l’iceberg del problema que generen els camions a les carreteres. A veure si acabem d’una vegada per totes amb aquella frase, si amb dediqués al món de transport em feria molta vergonya, de “vigila que és camió!”.

QUEDA'T A CASA!

2008-01-14T17:17:00.000+01:00

Em repugna que algú surti de festa amb els seus amics i acabi dins una caixa de morts perquè un grup de desgraciats es diverteixen amb la violència. La mort del jove Josep Maria Isanta a la Patum de Berga de l’any 2005 va generar una indignació brutal a tot Catalunya i especialment al Berguedà. És exemplar la decisió de l’Audiència de Barcelona, fa unes setmanes, castigant per assassinat els autors amb penes de 25 a 43 anys de presó. Els Gossos, en el seu últim disc, descriuen el batec dels innocents en aquell episodi amb molt d’encert en una de les cançons del disc. Servirà d’alguna cosa en el futur que la justícia castigui durament els assassins? Sortiran de casa sense armes per anar a la discoteca? Eren preguntes que em feia el dia del veredicte.
Sembla que la resposta, o almenys en part, ens la podem imaginar després que aquest cap de setmana en un aparcament de Girona un altre jove, de nacionalitat dominicana, fos assassinat després de rebre un tret al pit en el pàrquing d’un discoteca de Mas Xirgu. Els mossos investiguen les causes dels fets i els periodistes de successos ens serveixen per entregues totes les dades que recopilen per intentar explicar el perquè. Sembla ser que no existeixen les bandes llatines a la ciutat dels quatre rius i que tot plegat és fruït d’una disputa entre joves sudamericans.

Mes preguntes. Hem de pensar que aquests casos formen part del percentatge de violents incontrolats que genera l’espècia humana o es pot fer alguna cosa per evitar-ho? Tant perillosa és la vida d’aquests energúmens que vagin pel món amb armes de fabricació casolana? S’ha d’exigir tolerància zero –expressió de mode entre els càrrecs polítics - amb els individus que surten de casa amb punys americans, navalles, gasos i altre tipus d’armament. Les nits de festa a la capital gironina ja són prou classistes com perquè tragèdies d’aquestes característiques encara ens facin més selectius escollin els locals d’oci nocturn on anem a prendre una copa o ballar una mica. No només depèn de l’esforç (demostrat amb escreix) dels autòctons que els nouvinguts tinguin una bona imatge. I dir això, encara que irriti a gent amb la pell molt fina, no és sinònim de racisme.

A TAULA

2007-12-28T18:40:00.000+01:00

He superat amb èxit els primer tram d’aquest Nadal. No és fàcil. Que l’hagi superat, però, no significa que pugui cridar victòria perquè quan et confies tot se’t torna en contra. He estat amb la família, he anat de festa, he menjat molt i de moment, llevat del mocador de roba que m’han regalat, he vist pocs obsequis. Un any més no sé què demanar als tres reis. Tinc tot el que necessito, és veritat. I el que m’agradaria és massa car. Renovar mitjons i calçotets és urgent! De moment, però, creuem els dits o toquem fusta, no he agafat la maleïda passa del ventre que ha fet estralls entre el clan dels Corominas Cordomí. El dia de Sant Esteve la taula era una tragèdia. “No, no vull vi... cava tampoc, gràcies” deia el meu pare amb cara de compungit. “És molt bo” comentava la meva mare a la meva cunyada, sense haver provat res del plat, amb les seves ganes exagerades de quedar bé. El foie una mica més i es declara en vaga davant de tan de passotisme gastronòmic. Llevat de les meves carícies amb el ganivet va ser el gran oblidat del tec. És la metàfora d’una manera de fer ja caduca que encara es respira a moltes llars. Treure el millor a taula els dies “especials”, amb el perill que aquell dia determinat l’estómac et doni pel sac, en comptes de menjar el que et ve de gust quan el cos t’ho demana o l'ocasió s'ho mareix.

* Una abraçada i que tingueu una bona entrada d’any al grapat de lectors que de mica en mica ja no entreu en aquest recó d’internet perquè sóc un impresentable que tinc l’hortet ple d’herbes i ben oblidat. Intentarem millorar el 2008. No prometo res, però.

EL CAMBRER

2007-10-15T17:14:00.000+02:00

Avui hem entrat en un bar qualsevol i al cap de poca estona, sense haver d’estar pendents del cambrer, un noi molt diligent, entre simpàtic i seriós, ens ha demanat què volíem prendre, ens ha entès amb l’idioma que escrit aquestes paraules i ens ha portat el que havíem demanat sense cap equivocació. Fins i tot la sacarina per prendre el tallat. La cosa no acaba aquí. La taula on ens hem assegut era estable i no estava plena de gots, tovallons rebregats i tasses de cafè amb el sucre ressec. La il·luminació del local no era escassa i el fil musical correcte.
El cambrer, llest com una gasela, ha vist que hem deixat el paquet de tabac al costat del mòbil, i repeteixo, sense haver de dir-li res o anar fins la barra, ens ha dut un cendrer net i ben eixut.
Durant l’estona que hi hem estat ha coincidit que poca gent entrava al local. Per iniciativa pròpia, no crec que fos l’amo de l’establiment, s’ha dedicat a netejar la barra, ordenar les cadires i atendre la gent. Com que la conversa s’allargava i la primera consumició s’havia esgotat, ens ha preguntat: "volen prendre alguna cosa més?". I no només això, al cap d’una estona ha entrat un amic per asseure’s amb nosaltres i ha vingut a demanar-li què necessitava. Us imagineu que tot el que us he explicat fos veritat? Anar a fer un cafè amb un amic seria un esdeveniment tranquil i no un despropòsit com és actualment.

ALÈ D'AMOR

2007-09-25T17:56:00.000+02:00

És un acte d’amor seguir algú pel carrer quan sens alguna cosa especial per ell/a? No us espanteu que de moment encara no m’ha agafat per fer aquestes coses. De pitjors, sí, però aquesta de moment no. Em ve aquesta pregunta al cap després d’haver anat a veure “En la ciudad de Sylvia” y haver escoltat un tema dels Pets que es diu “l’amant que no et toca” que plantegen la qüestió. El film de José Luis Guerin (molt recomanable) planteja altres reflexions més profundes, però ja en parlarem, si s’escau, un altre dia. La persona amb la que he comentat aquest tema em va contestar un tallant “amor aquest comportament?”.
Apropar-se a algú amb la cautela d’un depredador, però amb la bona fe d’una tortuga trobava que era un acte romàntic fins que el seu comentari em va fer dubtar l’opinió inicial. Es tracta de mirar-s’ho des del punt de vista de la víctima. Pensar com es pot sentir algú quan percep a uns metres de distància l’alè d’un estrany que segueix el ritme nerviós que marca el seu cor. Aquell inquietant: qui és aquest? Què em vol fer? Pot ser aterrador. Millor no sentir-ho mai a la pròpia pell. Arribats a una segurament errònia primera conclusió se’n planteja una segona: i dels romàntics clàssics que de la timidesa aguda en fan el seu modus vivendi què en fem en un moment on qualsevol “relació” entre dues persones pot ser llegida, amb bona o mala intenció, com a assetjament?

UNA QUEIXA I UNA RECOMANACIÓ

2007-09-24T13:29:00.000+02:00

FAIG TARD

No és la primera vegada que em passa. Anar a un concert de festa major o a una discoteca que han contractat un grup que estic interessat en escoltar i arribar tard. El motiu: no posen els horaris de les actuacions. Et passes la setmana calculant a quina hora ho poden fer. Mires els diaris i els cartells promocionals amb atenció i descobreixes que no, ni rastre de l’hora. Rumies, preguntes al restaurant on sopes si en saben alguna cosa, ho planifiques tot i, com que Murphie és un cabró, t’equivoques. És frustrant arribar i escoltar “moltes gràcies, sou els millors, fins l’any vinent”. Recordeu-ho si mai organitzeu un acte!

TERÀPIA DE SHOCK

Una de els actuacions més interessants de les passades Festes del Tura d’Olot, des les que vaig poder assistir, va ser la dels joves garrotxins Teràpia de Shock. Un grup de nois molt joves (entre 14 i 18 anys), que es comporten d’alt de l’escenari com autèntics gats vells d’aquest ofici. Acostumat a veure grups locals que toquen com estaquirots espantats, aquest nois em varen emocionar. No són un grup més amb talent com molts d’altres que intenten fer-se un forat en el món de la música. Si una discogràfica responsable confia amb ells i la sensació de “banda” i “bon rotllo” que transmeten ara amb només un any de vida continua, tenen l’èxit assegurat. El personal femení que escoltava el concert m’ha confirmat que són “guapos”. Un punt a favor més en la seva prometedora carrera. Queda escrit.

http://www.terapiadeshock.com

SENSE COMENTARIS

2007-09-24T10:45:00.000+02:00

EL GRAN MASTURBADOR

2007-08-29T19:12:00.000+02:00

Salvador Dalí va plasmar en el quadre “el gran masturbador” moltes de les seves obsessions. Les roques afilades de Cadaqués li van servir per crear uns dels olis més coneguts del s.XX. Aquesta obra datada de 1929 és visitada cada any per milers de persones al Museo Reina Sofía de Madrid. El que donaria Figueres per poder-lo tenir penjat a les parets del Teatre Museu Dalí!
Ara a l’Alt Empordà un regidor de Palau-Saverdera també serà conegut popularment com El Gran Masturbador. Aquest personatge que respon al nom de Miguel Martínez i que ha estat elegit pel seu poble com edil de CiU en les passades eleccions municipals, sembla ser que té la costum delictiva de practicar l’onanisme en públic en presència de menors.
Hem sabut que presumptament aquest senyor es tocava els genitals perquè una família de Barcelona ha denunciat als mossos que el passat 4 d’agost al Centre Cívic de Palau el Sr. Martínez va cridar la seva filla de 9 anys perquè veiés l’escena.
Explica avui Diari de Girona que els pares tenen el suport de l’Associació de Veïns on resideixen i d’un parell de veïnes del municipi que també estan disposades a testificar perquè segons explica una d’elles “trena anys enrere aquest mateix home es va masturbar davant de la meva mare i també ho ha fet moltes altres vegades davant de les nenes del poble”. Esperem que els fets siguin veritat i que el regidor sigui castigat per la llei (i rebi l’atenció psicològica necessària) perquè sinó la seva imatge estarà esquitxada per la resta de la seva vida.
El que convida a la reflexió és preguntar-se com és que si això ha passat tota la vida ningú s’ha atrevit a denunciar-ho. Han hagut de ser persones alienes a la vida diària del poble les que han pres la decisió? Hi ha moltes respostes possibles, però una en sobresurt. En aquestes comunitats on tothom es coneix els falta una bona tramuntanada que s’endugui les pors de la gent. No només a l’Empordà, a tot arreu. Molts racons de les parets de pedra d’aquests indrets idíl·lics pels “pixapins” durant el cap de setmana, amaguen les vergonyes que s’han tapat anys i panys amb el silenci còmplice de tothom. La roba bruta es renta a casa, és veritat, però és necessari tard o d’hora, fer la bugada amb els que podreixen el clima. Un dia parlarem què passa el dia de les eleccions municipals al voltant de les meses electorals on la pressió per votar un determinat partit és asfixiant perquè famílies senceres passen tota la jornada “fent guàrdia” per seguir tenint el control de tot plegat.

RAJOY PRESIDENT

2007-08-14T18:51:00.001+02:00

Venen Pizarro (president d’Endesa) i Atienza (president de REE) al Parlament de Catalunya a donar explicacions de l’apagada del passat juliol i tots els nostres polítics, gallets com mai els últims dies, gairebé els hi posen una catifa vermella i els hi serveixen canapès perquè l’estada a Catalunya fos més grata. Li faig un massatge mentre s’espera senyor Pizarro? Quin ridícul més espantós. Semblaven xaiets davant aquests llops dels negocis. I és que aquests dos directius varen preparar la compareixença a consciència i sabien perfectament de què venien a parlar. Què es pensaven els membres del govern i l’oposió? Que una persona, per ser de Madrid, arriba a dirigir un imperi energètic per casualitat? En comptes de discutir amb tècnics especialistes en energia, tota la bancada de metges, historiadors i llicenciats en filologia catalana, amb dificultats per enviar un missatge de mòbil, fent-nos passar vergonya. El més trist de tota la història que es viure ahir al Parlament és que aquestes dos personatges varen marxar per la porta amb el cap ben alt i havent culpat el company de viatge. Estic convençut que de tornada a casa seva, junts amb el jet privat, reien satisfets tot recordant aquella dita que diu que “perro ladrador poco mordedor”. Avui sí, vinga a demanar la dimissió de la ministra de Foment. I ella, tota cofoia, dient que si algú l’ha de fer plegar serà el president del govern espanyol. L’altra dia un periodista radiofònic es preguntava en veu alta que si Zapatero perdia les properes eleccions no seria pel “pacte” amb els abertzales navarresos sinó per les constants crisis d’infraestructures de Catalunya. No sé si algú n’ha pres nota de tot el que està passant i la imatge que transmeten.

PLUJA A GIRONA

2007-08-08T21:52:00.001+02:00

O Girona és impermeable o hem de fer repetir la carrera a tots els arquitectes de la ciutat. Sobretot els municipals. Amb poca pluja n'hi prou perquè tot quedi completament empantanegat. Voreres, places, carrers i entrades de pàrquing. Algú pot pensar que això passa només al Barri Vell perquè fa honor al seu nom. No! A les places noves, en principi ben fetes, la situació encara és pitjor. Rajoles posades en esbiaix, desenes de metres quadrats sense cap reixa per drenar i oscil·lacions estranyes que sobre el plànol ningú va planificar. És un escàndol sortir de casa i arribar a la feina (en un trajecte de set minuts) moll com un ànec tot i dur paraigües. Dels meus peus, ahir, se'n podien fer carn d'olla. Davant les meves queixes un companya de feina em va respondre “ja se sap que a Girona passa això”. Ah, molt bé. Doncs deixem-ho tot igual i no cal que hi busquem cap solució. Tampoc cal que les noves obres de la ciutat es facin amb més cura. Però no només és una qüestió de quedar moll. La pintura dels passos de zebra amb combinació amb l'aigua de la pluja converteix l'esquena d'aquest animal en una pista de gel superable per un noi de 25 anys, però un parany extremadament perillós per un vell amb bastó. Per no parlar de les rampes per a minusvàlids. Les gotes d'aigua les converteixen en impracticables. Per culpa de portar els peus en remull durant un bon tros de ciutat estic “cubant” un refredat important. Passo la factura de les despeses de la farmàcia a l'ajuntament o segueixo escrivint i em vaig repetint una i altre vegada fins a creure-m'ho que “ja se sap que a Girona passa això”?

ELS TEUS ULLS

2007-08-03T19:01:00.001+02:00

Els nens molt petits són nens i les coses no han canviat al llarg dels anys encara que professors, pares i la societat en general s’entossudeixin en dir que si. Parlo dels nens i les nenes de menys de tres o quatre anys. Avui he vist una nena acompanyada de la seva mare que anava corrent amb la sana intenció de caçar un colom. S’ha aturat a dos pams aspectant, l’ha mirat encuriosida i quan ha fet el gest d’agafar-lo l’ocell ha marxat volant. La nena s’ha girat sorpresa, ha mirat la mare i s’ha fet un fart de riure. Una de les primeres fotografies que tinc a l’anorèxic àlbum de fotos de la meva infantesa (penseu que sóc el segon fill dels meus pares) és la mateixa imatge, vint-i-tres anys enrere en una altra ciutat. En la mirada d’aquella nena hi havia la meva, i en la seva, la meva i la vostra. Tots hem intentat caçar un colom quan encara teníem dificultats per enllaçar un grup de paraules. Quan es fan més grans el nens són més insolents, almenys la majoria, que abans, amb el consentiment dels seus pares. Aquests dictadors de quatre pams aconsegueixen el que volen a còpia de muntar el numeret en públic i en privat. La disciplina ha quedat com una rèmora del passat i aquest és un error modern dels fills dels progres que lluitaven per les llibertats col·lectives. El problema és de l’entorn, perquè els nens, continuen sent nens.

ETS UN IMBÈCIL!

2007-08-02T16:20:00.000+02:00

Ets un imbècil! Sí, tu i tots el que aneu pel carrer amb una samarreta de color taronja nuclear que és un rèplica de la que porten els presos a la presó de Guantánamo. També és un imbècil l’empresari que comercialitza aquesta porqueria pensant que gent amb la sensibilitat d’un cuc la comprarà i la lluirà sense complexes. Aquesta presó creada pel govern Bush és una vergonya mundial de primera magnitud com perquè a sobre haguem d’aguantar aquesta gentussa mentre fem un cafè o anem a sopar amb la parella. Posats a fabricar roba que provoca urticària (encara no he entès com algú pot comprar un pantalons militars al seu fill) perquè no comercialitzen la jaqueta de Hitler o les botes d’en Franco? O perquè no es posa de moda anar amb burka al supermercat per quedar més xic o cool. Tots podem passar vergonya si ens pregunten on estan fabricats els pantalons o la camisa que portem, però d’aquí a ser idiota escullin la muda per sortir de casa hi ha un bon tros.

BYE BYE SUMMER!

2007-07-27T19:33:00.000+02:00

El temps es consumeix a destralades. Hi ha qui diu que quan t'avorreixes les hores passen més lentes, però jo penso que la gent no sap avorrir-se. No fer res, si es té la consciència tranquil·la, és un dels petits luxes que ens podem permetre tots sense rascar-nos la cartera. He tornat a la feina. Ho he notat perquè aquest matí al bar on em paro per fer el primer cafè del dia he començat el diari per la portada. De la primera a l'última pàgina. Les últimes setmanes, ho feia al revés. És un acte inconscient. Quan les notícies no són per uns dies el que et dona de menjar, el que no et deixa dormir i el que t'emociona, sinó que són un altre petit plaer, és millor començar pel darrera. Anar digerint la crítica de televisió, sucar la segona banya del croissant en els esports, encendre la cigarreta a la part de cultura, llegir l'articulista predilecte fent que si amb cap, passar per l'editorial sense llegir-hi fantasmes entre línies i entrar en la teca pura i dura al final de tot. En ocasions, sense adonar-me'n, m'he aixecat i he marxat local intentant recordar quina era notícia “principal”. Amnèsia total. Somrius amb el nas i continues. Continues, no és una paraula sobrera, vull dir que la vida continua encara que no recordis el titular estrella. No tiro pedres al meu teulat. Dilluns tot tornarà al seu lloc. Portada i cap endins. Carregant-me de mala llet a cada racó del diari, sense tenir temps molts de dies, de llegir per plaer alguna de les plomes que escriuen veritats a cabassos.

APAGADA BCN

2007-07-24T18:55:00.001+02:00

Els partits de l’oposició quan passa un desastre o un escàndol es freguen les mans pensant que en poden treure un bon pessic de vots. Jo penso que si la crítica no és elegant i ben argumentada el bomerang torna i et fot un clatellot a la nuca. Semblen ocells carronyaires sobrevolant un presa moribunda. Imagino el portaveu de torn sense anar de vacances esperant un incendi, una apagada monumental o milers de turistes tirats a l’aeroport del Prat. És el que toca fer a l’oposició pensen molts. Sí, ser crítics al govern. Però també estaria bé escoltar alguna proposta alternativa o alguna solució per reparar els danys d’un desastre. Que les crisis serveixin per erosionar sense contemplacions és molt arriscat. Perquè tornem al mateix tema de sempre. “Els polítics s’ho maneguen a la seva manera sense pensar en nosaltres, el ciutadans”, escolto cada dia més. Amb la conclusió següent: “no aniré a votar” I segurament no els falta raó. Ara que Barcelona viu a les fosques, o almenys una part, seria un bon moment perquè els nostres representants expliquessin la necessitat de tenir un país potent i ambiciós dotat de les competències necessàries. Argumentar perquè la política (la bona política) pot trobar solucions als problemes. Que l’anorèxic Estatut que encara ens volen retallar més no serveix per fer sang del rival polític sinó per tenir un nivell de vida superior per tots el que vivim aquí més enllà de la butlleta que posem a l’urna. Pedagogia política sense trampes. Un millor finançament per Catalunya segurament no és la panacea a tots els problemes, però ajudaria i molt que les coses es fessin millor. Per cert, observo amb atenció els tertulians cosmopolites de la metròpoli barcelonina com mostren la seva indignació per l’apagada. Quan descobreixen que són vulnerables enmig de milions de quilos de ciment són realment esperpèntics. “Sembla un país del tercer món” deia un ahir a la nit. Que més voldrien molts països que viuen en la misèria més absoluta que tot els seus problemes fossin estar a les enfosques unes hores. Sense anar més lluny pobles del Pirineu català tenen problemes seriosos amb la llum, l’aigua, el gas, el clavegueram, les carreteres, la connexió a internet, la cobertura de mòbil... però ells fan cassolades sordes cada dia i ningú els hi fa cas. Amb un somriure borleta, i amb preocupació també, em miro com els ciutadans d’una ciutat que no para de mirar-se el melic s’han quedat com una tortuga potes enlaire. Quieta, poruga i desorientada. I és que quan Barcelona té un problema, tots tenim un problema. O potser no?

ALT EMPORDÀ vs BAIX EMPORDÀ

2007-07-11T20:09:00.000+02:00

Els amics o curiosos que visiteu aquest blog haureu notat que estic de vacances. Superat l’estrès que em genera no haver de fer res de responsabilitat he intentat agafar-me uns dies de tranquil·litat sense rumb ni direcció. He estat aquí, allà, més avall, exprimint algunes nits, absorbint el sol de dia i com deia el pallasso girant-la perquè no es cremi. Sabeu on m’he sentit més estrany: a casa. Haig de millorar ràpidament aquest aspecte! Un no es pot passejar pels carrers del seu poble entre setmana i veure com les cares de la gent li són desconegudes. El cap de setmana no ho noto. Suposo que és perquè tots els “estrangers” hem tornat a la terra que ens va parir i busquem cares amigues per no sentir-nos forans. En aquests viatges de quatre rals per aquí i per allà he comprovat una cosa bastant curiosa que no teniu perquè estar-hi d’acord. La majoria de municipis turístics de l’Alt Empordà no treballen bé. Tracten els turistes amb un somriure sorneguer. “Ja veuran aquests. Els hi esgarraparem fins l’últim euro i sense gastar-ne nosaltres”, deuen pensar erròniament. Per contra els seus veïns del Baix Empordà fan les coses ben fetes. Quan entres en un establiment (del tipus que sigui) et sents a gust. No parlo del comerciant artificial, no. Parlo dels professionals del turisme que no treballen mastegant xiclet i que et conviden amb el tracte a tornar-hi. Feu la prova el dia que vulgueu. Aneu a fer una paella o a prendre un cervesa un dissabte a l’atzar a prop del Cap de Creus i l’endemà feu el mateix a la Costa Brava Centre. A veure quina impressió us endueu. En aquesta prova, obvieu les vies de comunicacions, perquè és un vergonya nacional a d’alt i a baix.

LLADRES I QUADRES!

2007-06-11T18:07:00.000+02:00

Algú va entrar a robar a casa d’uns familiars (bé, són amics, però com si fossin família) la setmana passada i es varen endur tot el que pogués estar relacionat amb l’art. Quadres, uns bustos dels fills de la família, rellotges, etc. Algunes peces tenen un valor econòmic important, i d’altres sentimental, perquè són quadres pintats per l’avi de la família. També el quadre d’una jove promesa olotina que ara guanya calerons en un institut de Blanes mentre espera la seva oportunitat. Ell presumia dissabte, bàsicament per treure ferro a l’assumpte, que era la seva primera obra al mercat negre.
L’avi artista en qüestió (ja direm el nom si la família ho autoritza), és un molt bon pintor que va deixar diorames i teles de la Garrotxa més idíl·lica, d’una qualitat molt alta. Si ens hem de fiar de l’eficàcia policíaca, massa capficada en els temes mediàtics per treure resultats, aquests quadres no apareixeran si el propi clan no mou cel i terra per recuperar-los. Imaginem, però, que enganxen aquests intrusos. Quina pena es mereixerien per fer justícia? Quants de mesos o anys de presó? Han pogut dormir tranquils després de fer un petó al seus fills la nit dels fets? On és la màgia del lladre del cinema amb esperit de Robin Hood? Aquest blog avui pretén ser un receptor de notícies. M’agradaria rebre qualsevol informació, per poc important que us sembli, per jugar a lladres i policies. On aniríeu a comprar un quadre robat? Qui mou el mercat negre de l’art a casa nostra? Gràcies a tots!

EL MEU LAMPISTA

2007-06-07T21:38:00.000+02:00

La caldera del pis de lloguer on visc em feia patir i he trucat al metge d'aquests aparells perquè passés a visitar-la. Després de varies trucades amb una senyora amb veu de pocs amics, aquest matí després de cantar el gall, 30 minuts més tard de l'hora acordada, ha vingut a mirar-la el tal doctor. Un home baix amb els braços forçuts i vestit de color blau que sense presentar-se i demanar disculpes pel retard ha entrat per la porta i s'ha plantat a la cuina. Tota una lliçó de modals. No li passava gran cosa. L'ha desmuntat, m'ha explicat quatre aspectes tècnics per justificar la seva feina i després de gastar molta aigua per fer les comprovacions pertinents, ha confirmat que tot aniria com la seda. El remenament ha durat 35 minuts clavats. La recepta final, la factura, que ha escrit amb mala lletra i desgana, sumava la quantitat de 58 euros. Vint pel desplaçament, trenta per la feina i els impostos pertinents. Porto tot el dia pensant en fer-me lampista o càrrec de confiança d'alguna institució pública. De fet, en totes dues feines i trobo similituds. Vosaltres, no?

COM ANAR AL CEL I TORNAR

2007-06-04T13:43:00.000+02:00

Un productor que no recordo el nom explicava en un entrevista fa un temps que quan acabava de gravar un disc, se’l posava dins el cotxe i començava a fer quilòmetres sense una direcció definida. Era la prova final de tot el procés. Si dins aquell habitacle mòbil sonava bé i li continuava agradant el resultat, l’èxit era gairebé assegurat, comentava. El nou disc dels Pets, “Com anar al cel i tornar”, al reproductor de cd’s de l’automòbil sona de meravella. Les conclusions son senzilles, no? Però determinar la qualitat d’una petita obra d’art com aquesta amb un test tan simple, seria agosarat. M’estendré.
El disc és bo de la primera a la última nota. Del primer a l’últim vers. Un treball rodó i ben elaborat. El tema “Faig saber”, per exemple, la primera vegada que l’escoltes, et deixa tou i sensible com una bleda. Un assumpte complicat que sembla impossible tocar-lo amb tanta delicadesa. O “Valset”, que com diu un amic meu, et fa venir ganes de fornicar sense condó per tenir un nen rondant per casa. La cançó que dona nom al disc et fa passar per tots els estats anímics. Puja, baixa, i entremig et sacseja. I com en els discos dels Beatles, que els fans buscaven els temes d’en Ringo, en els dels Pets, busquem els “made in Reig”. Els dos que hi han són brutals. Estic d’acord amb tu Joan, ningú escolta els vells.
A les entrevistes que he escoltat o llegit tothom els hi comenta que han madurat. Això no és nou. Més que madurar han adaptat els temes a les preocupacions de la seva edat, però no s’han oblidat dels fans que busquen saltar i suar a l’envelat durant les festes d’estiu. Per ells també hi ha teca . “Com anar al cel i tornar” és un menú degustació amb estrelles Michelin ben merescudes. Creativitat, productes de primera qualitat, un bon maridatge, risc, combinacions difícils, tots els detalls ben cuidats i servit amb experiència i professionalitat.
A les llistes de vendes aquest treball està en les primeres posicions des de fa dies. Per davant d’artistes amb recorregut continental. Només tenen un “defecte” els nois de Constantí. Canten en català. Si ho fessin en castellà o anglès, aquest disc, donaria la volta al món sense parar.

BORSA POLÍTICA

2007-05-28T18:05:00.001+02:00

Si tanqueu els ulls i busqueu us espai sense gaire contaminació acústica escoltareu el brogit de les màquines dels partits polítics que ja treballen sense descans. El mercadeig dels vots ha començat, i em diuen, que hi ha candidats que caminen decapitats pels carrers del seu municipi sense saber-ho. I si hi poseu encara més atenció, també sentireu com riuen satisfets per sota el nas les 800 persones que a Olot han votat el cadell de l’Alglada en terra aspra. El que no ser és quin so fa l’abstenció. Segurament és un clam silenciós de milions de persones que veuen com a la vida (es pot llegir feina també) els errors es paguen cars i en canvi en política, moltes vegades, la borsa dels interessos regula el mercat.

PETONS, CARGOLS I CALÇOTS

2007-05-23T17:12:00.000+02:00

Els redactors que s’encarreguen d’escollir les fotografies que acompanyen la propaganda (perdó, notícies) dels diaris durant les campanyes electorals, diguem-ho clar: tenen molta mala llet. Treure un candidat menjant un calçot mentre mira la lluna, escurant un cargol o fent petons a tort i a dret fa humans als polítics, però no els dignifica gaire perquè la seva imatge, en una època on la gent escolta amb les orelles tapades, és bastant lamentable. Els petons són especialment problemàtics. Sinó que li diguin a un amic meu que en veure els llavis de la Maria de la Pau Gener a escassos mil·límetres dels de Mariano Rajoy una mica més i s’ennuega amb el croissant i el cafè amb llet de l’esmorzar. Per sort va girar pàgina ràpidament i els mals no van anar a majors. Qui li havia de dir, o no, a la musa de la campanya per les autonòmiques de Convergència, que ara es feria petons amb una de les persones que més a difamat els catalans durant els últims temps. Això són banyes sense cap mena de discreció. Que la dona et foti el sal pot passar a tothom, però estareu d’acord que si llavors ella decideix penjar les imatges al youtube, és imperdonable. La culpa, però, potser no és dels periodistes, sinó dels propis candidats i els seus assessors. Deixar-los fer el ximple durant quinze dies no ser quants vots els aporta. Pocs imagino. Tornem als petons. Que en Mariano i la Maria es petonegin, es riguin les gracietes i es toquin en públic a més d’un segur que el posa calent. El que no sabria dir és si aquest “més d’un” és del PP o de CiU.

BRACONS

2007-05-21T17:02:00.000+02:00

La Vall d’en Bas ja té la seva pista d’aterratge. Què més voldrien els gestors de l’aeroport de Barcelona o el de Girona que disposar d’aquests milers de metres quadrats alliberats al bon saber fer dels pagesos durant dècades, lluny dels edificis. Les silencioses excavadores que foraden un dels paisatges més idíl·lics de les Comarques de Girona ja fa dies que destrossen el territori. Mesos i anys de debats sobre la conveniència o no de Bracons i ara sembla que ningú diu ni piu. De fet, és una estratègia que es repeteix arreu. L’esgotament. Parlar eternament fins adormir les feres combatives. Amb l’afegitó que queden pocs militants que es creguin que David pot guanyar a Goliat. El monstre del túnel, però, ja treu el nas des de dins les muntanyes. Serà interessant d’aquí a deu anys comprovar quins beneficis o perjudicis aportarà a la Garrotxa aquesta nova via de comunicació. Una cosa està clara: qualsevol persona que estimi aquella terra independentment del color polític que tingui, per tots els arguments del món que li posin al davant, només pot plorar davant de tota aquella barbàrie ecològica.
Però just al costat del túnel hi ha gat amagat. Un gat d’aquells que fa pudor de podrit. Resulta que el propietari d’un setmanari garrotxí (i algú més) està construint un hotel i una petita urbanització a tocar de la carretera. Ei, que tothom pot fer negoci amb el que més de gust li vingui, però aquest mitjà, va ser un gran defensor de la necessitat del Túnel de Bracons. Lleig, molt lleig. Per no parlar del mal gust de la construcció. Colors estridents, arquitectura barata i la mateixa estètica que la Roca Village. M’expliquen a més que mitja vall hi està en contra, però els poders fàctics de la zona han aconseguit tirar endavant el projecte. En un país petit com aquest, podem gratar a molts recons, però sempre hi ha zones fosques difícils de vigilar. L’arquitectura dels pobles i les ciutats no pot dependre exclusivament dels ajuntaments perquè després passa el que passa. Algú pensa fer alguna cosa?

A les portes del Dragon Khan

2007-05-08T17:42:00.001+02:00

Sempre he pensat, una de les moltes obvietats que rumio cada dia, que ser pare o mare no ha ser gens fàcil. Una persona molt propera, té intenció de ser-ho en breu, i els dubtes el saturen. Natural. Però no són només els grans temes i les grans disjuntives les que el porten de bòlit. Les petites coses, aquelles decisions del dia a dia, també. Fa un parell de caps de setmana, assegut en un banc a les portes del Dragon Khan de Port Aventura, poruc i desxifrant els secrets d’aquella estructura, contemplava com l’Albert, un nen de 8 anys, tenia una les grans desil·lusions de la seva curta vida. Li faltaven tres centímetres per enfilar-se a l’atracció. Una línia situada a 140 centímetres selecciona qui pot pujar-hi i qui no. La germana gran de l’Albert, s’assemblava molt a ell, el va acompanyar a la línia de la prohibició i va confirmar el moviment que feien els pares des d’una prudent distància amb el cap: no. L’Albert va començar a plorar desconsolat. Singlots de ràbia li dificultaven la respiració. La família l’encoratjava a seguir mantenint una bona alimentació perquè l’any següent hagués crescut els 300 mil·límetres necessaris per obtenir el sí. L’Albert no ho entenia. No podria tornar a classe i explicar que era més valent que un jove de 25 anys, que de petit hi va pujar, i que després de vomitar una hora sencera va decidir que aquelles atraccions, no eren per ell. Picava de peus, seguia plorant i tenia totes les faccions concentrades al nas. Les explicacions, en aquell moment, eren paraules dolces que no servien absolutament per res. Utilitzar l’alimentació per estimular la criatura em va semblar una solució brillant. Però, ja ho veieu, a cap manual del “pare modern” figura com explicar a un nen que tres centímetres són tan importants en determinades ocasions. M’agradaria veure la cara que farà l’abril vinent quan orgullós passi pel costat de la maleïda línia.

GRIS, MOLT GRIS!

2007-05-02T18:35:00.000+02:00

Mai he estat un gran defensor públic de Pasqual Maragall, però sempre li he tingut un cert “carinyo”. El mateix em passa amb Pujol, Felipe, Anguita, Colom, Ribó… i un llarg etcètera de polítics d’una generació que tot i no compartir moltes de les seves idees, si que m’agradava la seva manera de fer. Si d’un partit un no ha hagut de marxar per la porta del darrera per corrupta, s’ha de tenir respecte pels que han cimentat els fonaments de la petita democràcia que gaudim. És vergonyós (per no buscar un altra adjectiu més ofensiu) com tracta l’aparell del PSC el seu president aquests darrers dies. Els “Margallistes”, alguns d’ells varen ser consellers molt limitats en el seu govern, tampoc han sortit a defensar-lo o com a mínim fer-li una abraçada pública. Trist. Parlen de progressisme, de la pluralitat d’idees, de debatre els models de societat, de democràcia, de ser cosmopolites... Qui s’ho creu? Quan un soldat es desvia, passa el cavaller amb l’espasa i el decapita sense miraments. No és un comportament exclusiu del PSC. Esquerra té seriosos problemes per gestionar les discrepàncies de Carretero, el PP amb la Nebrera, a CiU els casos són múltiples i a casa dels ICV no tardaran gaire en aparèixer esquerdes per culpa de l’enverinada conselleria d’Interior. Els partits han de ser equips cohesionats i no tothom pot fer la guerra pel seu compte. En això hi estem tots d’acord. Però d’aquí a tenir només una única veu, hi ha un abisme. Per aquest camí, la política catalana, en detriment dels ciutadans, semblarà el Canal Plus. Haurem de mirar com xinesos entre les escletxes per veure alguna nota de color entre tanta grisó.

15 d’abril de 2007, una gran nit!

2007-04-16T19:24:00.000+02:00

15 d’abril de 2007. La tarda nit que l’Akasvayu Girona va guanyar la FIBA Cup de bàsquet envoltats dels seus aficionats. Aquesta és la tercera copa continental en importància, però no ha estat gens fàcil guanyar-la. De fet, és el títol més valuós que anirà a les vitrines del Club Bàsquet Girona fins el moment. Es poden repartir mèrits a molta gent, però qui n’és el màxim responsable es diu Josep Amat. El president de la promotora Akasvayu que fa dos estiu va aterrar a la ciutat dels quatre rius amb els seus milions i un projecte de club sota el braç. Ha fet falta que vinguessin de fora (els russos que deien al principi) perquè tot i que alguns empresaris d’aquí han mantingut el bàsquet a l’elit durant anys, no hi van dedicar els esforços suficients per guanyar títols. Agradi o no, els títols són els que fan gran un club i creen afició. Per dirigir l’equip van fixar Svetislav Pesic, el millor entrenador de Europa, i per capitanejar els despatxos, Antoni Maceiras, un dels directrius amb el cap més ben moblat del món del bàsquet. Dos títols de tres competicions aquesta temporada, demostren que el trio és un equip excel·lent.
Akasvayu ha guanyat la Fiba Cub. El Club Bàsquet Girona ha guanyat la Fiba Cup. Els aficionats i socis de l’Akasvayu han guanyat la Fiba Cub. I la ciutat de Girona i les seves Comarques, l’han guanyat? Jo crec que no. El rendiment que n’ha tret Girona en imatge ha estat pràcticament nul. Una publicitat minsa, activitats paral·leles nul·les i tracta als visitants, agents de la Fiba al marge, mediocre. No sempre es té un mecenes com Akasvayu en un ciutat petita com aquesta. La frase del regidor d’esports del consistori gironí, Josep Maria Jofre, ratlla el delicte: “Girona es ven sola”. No senyor Jofre, Girona no es ven sola, com els títols no es guanyen sols. Si han de dedicar diners, esforços a cabassos i grans dosis d’intel·ligència.

ULSTER

2007-04-10T20:30:00.000+02:00

La cultura del “és per ahir” sembla l'eix central en qual pivota la nostra societat. La immediatesa. El bombardeig de la calma i la paciència. No només en la nostra vida personal, que també, sinó que on més es nota és en el món empresarial i polític. Sigui responsabilitat dels polítics, dels ciutadans que s'han adherit a la roda o de les empreses periodístiques que han de donar informacions cada segon, aquesta manera d'afrontar la vida posa molts entrebancs a la construcció d'un model de convivència sensat. La sensació és que un ens extracte dirigeix l'orquestra. És interessant fer un vol d'ocell per analitzar l'acord històric (en aquest cas si que la paraula s'escau) que han arribat Ian Paisley i Gerry Adams a l'Ulster. Sense ser especialista, que dos persones que en un passat no molt llunyà dedicaven esforços en veure el seu enemic mort dins una caixa, que ara puguin parlar i formar govern és motiu d'alegria. No només això. Els polítics més que ningú han de saber interpretar el tempo de la partitura dels esdeveniments.

Els acords del divendres Sant de 1998 no són el punt de partida de la trobada entre els dos líders. La història “neix” deu anys abans en les converses entre el nacionalista John Hume i el mateix Adams per fer-li veure al segon que la lluita armada no era la solució definitiva al problema d'Irlanda del Nord. Han hagut de passar 20 anys, amb molts morts entremig, però amb molta feina, perquè el “Doctor No” i el màxim dirigent de Sinn Féin es poguessin mirar als ulls i somriure. Encara han de construir un país que no és el mateix per cap dels dos, però pels carrers de Belfast el colom de la pau ja no s'intoxica amb el fum de les bombes. La sang ha estat un fre, però no un obstacle. Aquí el conflicte de Euskadi s'ha volgut solucionar amb quatre dies i les úniques veus que demanen calma i un full de ruta són trepitjades per les parts més extremes. On són tots aquells que demanaven diàleg fa dos telenotícies i ara en reneguen? On són? On són? Les ferides de la Transició sagnen més que mai i algú les hauria de cosir d'una vegada i no posar-hi tirites amb aigua oxigenada.

JO, ALS 25 ANYS!

2007-04-04T18:10:00.000+02:00

La prova de foc és llevar-te, despullar-te i plantar-te davant un mirall on et puguis veure de cos sencer. No ser vosaltres, però més enllà de passar-hi com una sageta després dutxar-me, poques vegades em miro tal com la mare em va parir. Mirar-te com els dibuixants que pinten model és difícil. Proporcions, defectes i aquesta mirada perversa amb la que ens analitzem depenent de l’estat d’ànim que tenim. Ja en tinc 25! Ni fu, ni fa. Bé, molta gràcia no em fot, però tampoc posarem un mur als anys. L’exercici, però, tenia dues intencions. Comprovar que amb el quart de segle no ha canviat res substancial en l’aspecte físic i que com els anys anteriors, encara puc reconèixer la meva imatge. El Jo, sense haver d’avergonyir-me.

PARLEM? SI PODEM!

2007-04-04T17:38:00.000+02:00

Els mòbils ens han canviat la vida. Ja ho he dit en altres ocasions i és una obvietat. Es veu que a Europa ja hi ha més cel·lulars que persones i el gran debat entre els pares d’avui és saber quina és l’edat ideal perquè el seu fill en tingui un. 4, 10, 12, 14 anys... quan se’l puguin pagar? La pregunta no té una solució fàcil.
Miro el que m’ha regalat el meu germà i és al·lucinant. Càmera de fotografies, vídeo, agenda, reproductor MP3, ràdio... però té un defecte sonat! Mentre que tot el que conté funciona a la perfecció, gairebé mai escolto bé les trucades que rebo o m’envien. Milers de directius venen a Barcelona a debatre sobre els nous models i les línees de màrqueting que seguiran les companyies de telefonia mòbil en el futur i ningú troba la solució perquè funcionin correctament, sense problemes, pel que han estat inventats: parlar a distància sense haver de jugar a “hundir la flota” cada vegada que truquem. La meva àvia utilitzaria aquella frase tan fantàstica que diu:“això és començar la casa pel teulat”. I tindria raó.

AMICS

2007-03-29T19:01:00.001+02:00

Portes tres mesos (o més) sense saber res de l’altre persona. Les no notícies són bones notícies, però la feina i el dia a dia et consumeixen el temps a destralades. De sobte reps un missatge al mòbil o s’encén la llumeta d’alarma que tenim tots dins i tens la necessitat de saber com li va la vida a un amic. Quedes, parles i als pocs segons recordes que és genial això tant difícil d’explicar que és l’amistat. Ho notes perquè bàsicament et comuniques sense màscares i sense pensar que l’altra espera alguna cosa de tu. No és que anem per la vida com si fos Carnaval, però si que utilitzem un arsenal de cares per relacionar-nos. La trobada avança. Xerres de l’amor, de la família, del sexe, de política o despatxes les últimes xafarderies de l’entorn. Marxes per on has vingut amb un adéu sense molt d’entusiasme amb aquella tranquil·litat que hi ha el que hi ha d’haver i que continuarà sent així. Amistat en estat pur i sense disfresses.

MUNICIPALS

2007-03-28T18:30:00.000+02:00

Senyors i senyores que comenci l’espectacle! La campanya (perdó, precampanya) per les eleccions municipals ha començat ja fa uns dies. La diferència entre aquests comicis i la resta és la proximitat dels candidats. Els futurs alcaldables i regidors són els vostres veïns, els vostres companys de feina o l’amant de la vostra parella. Presentar-se en pobles on es coneix tothom té el seu mèrit. Mentre la política d’alta volada sembla un arbre vell ple de corcs, a la política municipal, llevat de contades excepcions i de les grans metròpolis, és un oasi de gent amb bona voluntat que volen treballar pels seus. Regalar esforços per una llista que només aconseguirà un parell de regidors, per exemple, amb reunions, trobades amb les associacions, elaboració de programes... honora la política. En aquests temps que corren on la ganivetada covarda, la mentida i la crispació són el pa de cada dia, ve de gust escoltar quin model de ciutat volen els partits.
Aquesta és la visió correcte, la més habitual, però no la única. Els últims dies he parlat amb gent que es presenta en ciutats i partits diferents. No tots es fiquen en els engranatges dels partits pel mateix motiu. Des de llistes de pobles petits que s’han apuntat a un determinat grup per les subvencions, fins empresaris (o els seus familiars) que volen saber què es cou al consistori, passant per joves amb bones intencions que volen canviar el món. Potser la sort és que ens coneixem tots i els interessats se’ls veu (o veurà) el llautó.

PASTA DE LLARDONS

2007-03-20T19:25:00.000+01:00

El primer cop que em varen cobrar 1,20 euros per un cafè vaig dir en aquest blog que m’havien atracat. Sense adonar-me’n pago gairebé cada dia aquesta quantitat per tassetes d’aigua tenyida amb gust de ves a saber què sense queixar-me. No es pot veure un bon cafè enlloc? Bé, deixem el tema del cafè, però no el de la quantitat. Dissabte a Camprodon entro en un botiga d’aquelles que fot seixanta anys que no la reformen, que la senyora porta la bata bruta y que et tranquen com si fossis un gos i demano una pasta de full de llardons. Preu: 2,20 euros. Bloquejat, no he après a reaccionar, li dono els diners i marxo dient un alegre “que vagi bé”. Caminant pel carrer València amb uns bons amics em vaig anar escalfant. 2,40? Pot ser? La mare que la va parir... què s’ha pensat... Fins i tot vaig tenir el rampell de tornar i dir-li que es fiqués la pasta pel recte, però no ho vaig fer.
Quan algú es queixa en un establiment queda com un mal educat. Algunes vegades m’he queixat pel tracte en algun supermercat i la noia que està a la caixa et mira estupefacte. A mi què m’expliques que cobro una merda i fa set hores que no surto d’aquí darrera, deu pensar. No tornaré a comprar pastes de llardons durant una bona temporada i els meus amics tampoc tornaran a aquella botiga. Que no es queixin, al Ripollès o a la Costa Brava, zones que viuen bàsicament del turisme, que la gent marxi a l’Est perquè els preus són més econòmics. Sinó inverteixen en res, volen fer calaix a còpia d’estafar els clients i a més no ofereixen un producte amb valor afegit, com volen viure del turisme de qualitat? En aquest coi de país la gent té la filosofia de fotre els altres pensant que ells són els més llestos de la classe. Callem més, però no som idiotes!

MOSQUES ITALIANES

2007-03-19T14:03:00.000+01:00

Explica la llegenda que el juny de 1285 la ciutat de Girona estava assetjada pels francesos. Les tropes capitanejades per Felip Ardit van intentar profanar la col·legiata de Sant Fèlix on es venerava Sant Narcís. Del patró de Girona en va sortir una plaga de mosques que van fer marxar de la ciutat tots els soldats. De mosques, depèn l’època de l’any, encara en queden moltes, i en certa manera s’han convertit en el símbol de la Immortal. Molts gironins, per exemple, en llueixen una al costat de la matrícula. Des de fa uns mesos, però, n’hi ha una nova plaga. Són els adolescents italians, arribats amb els vols de baix cost, que darrera unes immenses ulleres de sol ressegueixen els carrers del Barri Vell (l’altra costa de l’Onyar està oblidat) mentre entre i surten de les botigues tot llepant gelats i menjant porqueries.
Fa dos estius, en un viatge surrealista i fantàstic a Eivissa vaig descobrir aquesta estètica moderna. Ulleres mida elefant, pantalons cagats, cinturons gegants i bambes descordades de colors. Ja siguin mascles o femelles. En certa manera tots anem a remolc de les modes, però sembla que al país de l’alta costura allò cool cala amb més força. No plourà gaire abans aquests invertebrats també siguin autòctons. Si passegeu per la Rambla de la Llibertat o el carrer de la Força i escolteu el “ZZzzZZZzzzz” no utilitzeu l’esprai matamosques. Segurament no són els turistes ideals, però la pela és la pela.

EREN 62!

2007-03-12T17:52:00.000+01:00

La setmana passada em preguntava quanta gent era capaç de convocar el PP gironí a la manifestació de divendres a la Plaça del Vi de Girona. Com que hi vaig ser, com espectador (que quedi clar!), us exposo els números i el que va passar.
Faltaven 10 minuts per la 7 de la tarda i sota les voltes de davant de l’ajuntament els populars obrien un paquet amb el material de la convocatòria. Llaços blaus i banderes de plàstic del partit, blaves també, que van repartir cuidadosament entre els simpatitzants. Reien tímidament i el cap de premsa del partit intentava fer bromes entre els periodistes que observaven el que passava. Les entrades a la plaça estaven controlades pels mossos i per la policia local. Per tots els costats. No és estrany que hi hagi molta policia perquè hi ha tendència de concentrar-ne més del compte fins i tot als partits de petanca de la Devesa. A les 7 en punt amb el so de les campanes de Catedral de fons es van situar tots junts davant la façana del consistori. Algunes senyores, no sabien si posar-s’hi, però a l’últim moment si van enganxar. Eren 62! Sí, 62! Varem tenir estona per contar-los, hi ho varem fer. A vint metres, un cordó policial separava un grup de vint antifexistes i independentistes que també es manifestaven i a uns vint metres més una altra cordó, no van deixar-los estar junts, amb una altra cinquantena de contraris. Mentre onejaven les banderes peperes, amb el gavià al revés, Concepció Veray, presidenta del Partit Popular a Girona va llegir un manifest, amb un micròfon estil Madonna, que no s’escoltava pels crits dels altres manifestants. “Vosaltres feixistes sou els terroristes”, “Fora nazis de Girona”, “Fora el PP” i altres delicadeses per l’estil. Les al·lusions personals també hi van ser presents. Un dels joves que estava darrera de la pancarta “L’espanyolisme és feixisme” va fer referència al pes de la dirigent popular. Acte seguit, 5 minuts de silenci. Que no varen complir la definició de la paraula perquè els crits no es van aturar. 19 periodistes miraren a un costat i a l’altra de Plaça intentant entendre el que passava i prenent nota dels fets. El periodista que feina 20, el de l’emissora de la Conferència Episcopal, lluïa satisfet el llaç que el president de la Nuevas Generaciones li havia penjat abans de començar l’acte. Un tercer grup, els que estaven sota les voltes, o fins i tot més lluny, eren curiosos que contemplaven l’espectacle. Un editor de la ciutat i una regidora de l’ajuntament també s’ho miraven encuriosits, però amb la distància suficient per no ser sumats a la xifra de manifestants. Acaben els cinc minuts, i... per on marxen tota la parròquia popular? Per on estan els manifestants o per l’altra costat de la plaça perquè no hi hagi tensions? Després de 5 segons de debat i envoltats per la policia van escollir la primera opció.

CULTURA BARCELONINA?

2007-03-06T21:35:00.001+01:00

Els catalans clamem al cel contra el centralisme desmesurat de Madrid, però oblidem moltes vegades que des de Barcelona es fa exactament el mateix en relació a la resta del Principat. Aquesta setmana s'ha inaugurat en el Museu Metropolitan de Nova York una exposició que porta per títol “Barcelona i la Modernitat: de Gaudí a Dalí”. Tot un seguici de representants polítics catalans, amb Hereu i Tresserras al capdavant, han fet d'amfitrions de la mostra. Fins aquí tot pot tenir un cert aire de normalitat. Res grinyola. Mentida! El problema és que ara resulta que hi ha una cultura barcelonina que aglutina tots els artistes catalans. Que m'expliquin, per exemple, què té de “xava” Dalí. Ell, que amb l'Empordà com a pàtria, es va fer universal com ningú. Ens colen gols per l'esquadra a la mitja part i l'àrbitre no veu res. No sortirà ningú amb un cert prestigi intel·lectual per dir que això és un menyspreu al territori de dimensions considerables? La marca Barcelona no em molesta gens, però que cadascú sumi al marcador els gols que li pertoquen. Per aquest camí, el català serà el barceloní d'aquí a poc temps i Reus, Mataró o Girona uns barris perifèrics de la ciutat Comtal. La teoria que les comarques catalanes s'han convertit en un immens parc d'atraccions perquè els pixapins surtin a distreure's durant el cap de setmana, que no m'he volgut creure mai, potser és més veritat del que em pensava.

QUE VE EL LLOP!

2007-03-05T21:18:00.000+01:00

Rajoy com a veu del Partit Popular ha convocat una manifestació a totes les capitals de província d'Espanya en contra dels drets penitenciaris que ha aconseguit De Juana Chaos. Un terrorista d'ETA que la dreta rància espanyola està fent més màrtir que els propis abertzales bascos. Estic encuriosit per saber quina repercussió i quina capacitat de mobilització té la maquinària de propaganda de la ultradreta a ciutats com Girona, Tarragona o Lleida (Barcelona és un partit d'un altre nivell). La gent del PP són llestos. Molt llestos. Saben que les dretes sempre ha anat unides. Que quan se'ls crida a les urnes, com xais corren a votar el seu partit. Falten “pocs” mesos per les eleccions a la presidència del govern espanyol i han de tenir les seves files mobilitzades. El 13 de Març de 2004 el PSOE va aconseguir molts vots de gent emprenyada (indignada) amb Aznar. Gent crítica amb la pròpia esquerra que sinó no hi ha un foc molt important per apagar no van amb una galleda plena d'aigua. Un amic que treballa en un discoteca m'explicava que la nit d'aquelles eleccions, mentre milers de persones estaven al carrer demanant la veritat, companys de feina que no havien anat mai votar l'endemà ho ferien. No és representatiu, però no ser si aquests nois en els propers comicis hi aniran. Sabran les esquerres reaccionar per tenir les bases escalfades per anar a les urnes? Només amb la gestió des del govern n'hi ha prou per treure del llit a la gent ? De Juana Chaos es pot convertir en el Prestige, la Guerra a l'Irak i els atemptats de Madrid pel PSOE. Mentrestant, els populars que al cap i a la fi el terrorista els hi importa ben poc, mireu a qui van dedicades les pancartes de les seves manifestacions, tenen tota la parròquia ben crispada i fidel. Una tàctica rodona.

POSTAL DE MAR, 4 DE MARÇ

2007-03-05T17:53:00.000+01:00

Tota la paleta de colors del vermell al groc hi eren presents. Uns espirals que empenyien la lluna plena mentre sortia majestuosa de dins el mar de s’Agaró. Asseguts en el camí de ronda, l’espectacle no tenia preu. No varem pagar entrada ni buscàvem el muntatge. Va ser el regal que va tancar el cap de setmana. Un camí que en el capvespre es converteix en fantasmagòric. Els arbres desmaiats a banda i banda del single no provoquen ni la meitat de por que ha de tenir l’únic pescador que feineja a mar obert. És hivern, però sembla primavera. El diàleg del mar amb les roques és calmat. Sense estridències. Ningú passeja perquè és tard i la lliga bull un cap de setmana de sorpreses. El moment és nostre, però també volia compartir-lo.

L'EFECTE DOMINÓ

2007-03-02T18:46:00.000+01:00

Totes les peces estan quietes. Immòbils. Esperant el seu moment, però aferrades al terra amb tota l’energia i el pes del món. És el seu objectiu. Mantenir la fortalesa tota l’estona i tenir la confiança que la resta de companyes pensen el mateix. Només hi ha un perill! Quan la primera peça cau, la resta es desplomen darrera seu o s’aparten espantades perquè l’efecte pot tenir conseqüències devastadores. Si ho he mirat bé, n’hi una que fa dies que tremola... Esperem que trobi l’equilibri el més aviat possible.

PETER PAN

2007-02-26T22:59:00.000+01:00

Dissabte no vaig tenir durant el dia els nervis previs d'altres Carnestoltes. Nervis infantils si voleu. Aquella emoció de viure una nit diferent amb la companyia dels meus. Segurament els últims sopars han agafat un caire i una intensitat minvant. Els camareros i las morenes s'han difós amb la fi de la universitat, i l'assistència (per mil raons) és més escassa. La vergonya i els anys no són bons amics. Tinc nostàlgia d'altres sopars on tots plegats érem un castell de focs. El ritme s'ha anat frenant massa de pressa. Per un Peter Pan de quatre rals com jo, el xoc, és important. No tornarem enrere. Tampoc hi hem de tornar. No tinc ganes, però, que allò que sempre ens ha unit i ens ha fet “especials” es dilueixi com el gel a la ratafia. Russet, evidentment.

QUINTERO - GARCÍA

2007-02-26T21:59:00.001+01:00

Que el Butanito concedeixi una entrevista és tot un esdeveniment. Un ja sap què si juga quan li proposa. Atrevir-se i després fer-se enrere és un error sense adjectiu. Has d'acceptar el resultat siguin quin sigui. Sabent, a més, que sinó s'emet ell sortirà l'endemà per esbombar-ho als quatre vents. No entenc com la publicitat sap fer de l'escàndol una plataforma de difusió gratuïta, i en canvi, alguns professionals de la comunicació no saben cuinar una patata calenta quan la tenen a la taula del despatx. Dubten, intenten preveure què passarà i quina dimensió tindrà, i al final... la decisió és equivocada. Aquesta era una oportunitat única per demostrar que TVE pot emetre continguts amb llibertat (una paraula cada dia més prostituïda).

Internet, ha revolucionat la difusió de la informació. No cal ser molt llest per pensar que el document tard o d'hora veuria la llum. Milers de xafarders com jo, l'etiqueta de prohibit ens estimula la curiositat i la recerca. L'entrevista, Quintero-García, es pot veure al portal Youtube, i la veritat, no diu gaire res que no s'hagi dit abans en boca seva o en boca d'altres persones. Pocs implicats contestaran les seves paraules, per tant, no es pot oblidar, és la seva veritat i prou. La “veritat” del Butanito. García és un mestre alhora d'explicar (vendre en argot periodístic) una bona història. Sí, El Loco és un bon entrevistador també. Però és molt fàcil fer bones entrevistes quan l'aponent té ganes de contestar les preguntes i argumentar-les.

NAPS I COLS D'UN CAFÈ

2007-02-22T00:15:00.000+01:00

Mentre espero assegut en un cafè que comenci la concentració de familiars i amics a favor de l'alliberament de la Núria, una noia de Sarrià de Ter acusada de terrorisme que fa quinze dies que està a la presó, follejo la revista Nox. Una joia de la fotografia i el disseny del s.XXI que parla de tot allò que es poden permetre els rics o els “fills de papà”. Les noves tendències en diuen. Uns dissenys que algú es trenca les banyes per treure al mercat per vendre-ho a uns pocs, perquè llavors arribin els empresaris de torn (amb el suport del gegant asiàtic) i afusellin els seus dissenys per fer democràtics els productes (pel gran públic).

Coincideix que aquesta setmana un anunci gràfic de Dolce & Gabbana ha posat dels nervis col·lectius com El Instituto de la Mujer i Facua, que han demanat la retirada immediata de la peça. A la revista, sense analitzar-ho amb deteniment, com a mínim he sumat deu gràfics que poden ofendre algun col·lectiu llepafils. Per cert, la majoria poden “emprenyar” més els homes que les dones. En moltes de les composicions hi apareixen mascles musculosos apunt de ser devorats per senyoretes de passarel·la.

El contrast a mesura que passen el minuts és més impactant. Des de la finestra veig com arriben les primeres crestes brutes d'alguns amics de la Núria. Aquesta imatge xoca amb les pàgines que tinc al davant. Però mirats de lluny, aquests okupes de porta de supermercat i gos al costat, que es passen el dia demanant cigarretes als nois amb ulleres i euros a les velletes, també estan tallats pel mateix patró. La seva manera de vestir no és gens casual. Tot està absolutament calculat. El texà doblegat per aquí, el cabell tallat exactament per allà, l'imperdible que agafi aquest tros de carn, no aquell altre... Neo hippys i neo punkis de disseny. Aquesta és la moda dels germans amb polls dels underground d'aquesta generació que dirigirà el demà.

Un dels manifestants agafa el megàfon davant l'atenta mirada dels mossos i posa punt i final al meu escrit. Pago el cafè i surto per la porta pensant com cosiré tots els serrells que he deixat mal girbats. Deixem-ho a mig embastar, no?

PLOMES FRUSTRADES

2007-02-12T23:59:00.000+01:00

Sting i els membres de Police es van reunir en l'última gala dels premis Grammy per actuar de nou. Falta que velles glòries de la música decideixin tornar a pujar d'alt dels escenaris perquè surti el crític de torn per dir aquella frase que queda tant bé, però que no sempre es pot aplicar: “una retirada a temps és el millor que poden fer aquesta gent”.

Per què aplicat al món de la música determinades persones volen retirar els artistes quan posen el quatre davant de l'edat? No és just. Antoni Tàpies pintarà fins que la mort entri per la porta del seu estudi i ningú gosarà dir-li que se'n vagi amb la seva senyora a menjar galetes i fer punt de creu al casal del barri. Dalí va fer el mateix. Grans escriptors i cineastes, la llista no tindria fi, han creat fins que les malalties o ells (per voluntat pròpia) han decidit retirar-se. Als músics no se'ls jutge amb el mateix codi. Hi ha qui s'atreveix, per posar un exemple més proper, a demanar la retirada dels Pets perquè ja tenen una edat, diuen. Que deixen ells d'escriure ximpleries? Que no tenim dret les noves generacions d'anar a un concert dels Rollings o dels Police? Mick Jagger demostra més energia i ganes de fer bé la seva feina en el concerts que molts frustrats amb la seva ploma.

Però les ganes de retirar la gent abans d'hora és un virus estrany de la nostra societat. Molta gent quan tenen una edat (especialment les dones) es senten desplaçats a les seves empreses. La arrugues i la calvície no agraden. No són cool la gent que han viscut més del que els queda per viure. M'agraden els països i els comportaments equilibrats. No en tots els sentits, però si en la convivència entre joves, adults i grans. No vull viure en el món del meu respectat Jordi Labanda.

ESTAFADORS

2007-02-12T20:09:00.000+01:00

En Quel i en Toti eren dos amics de la infància que les experiències viscudes els havien mantingut units tot i el rumbs diferents de les seves vides. Cada tarda, després de la jornada de treball, es queixaven de les injustícies del món asseguts a la barra d'un bar ranci acompanyats d'unes cerveses i la tapa del dia. Les mullers respectives ja no eren aquelles tigresses al llit de quan les van conèixer i la flama de l'amor feia primaveres que s'ha apagat. Llei de vida? Ells estaven convençuts que sí.

Els seus fills (dos en Quel i un en Toti), eren una grapat de ganduls que es gastaven tot el que tenien amb cocaïna i per les converses que havien mantingut amb ells -les justes i necessàries com a progenitors -no tenien previst marxar de casa sinó era per entrar en un centre de desintoxicació.

Cansats de pagar per sexe i gastar-se els estalvis a l'atzar idiota de les escurabutxaques, buscaven una activitat que els fes trempar una mica. Volien viure una bona aventura com aquelles de les pel·lícules d'intriga. De joves havien vist a la gran pantalla com Redford i Newman eren capaços de fer el cop del segle vivint amb risc i emoció els seus destins. Ho tenien clar. Tornar a sentir l'estimulant pessigolleig de quan eren menuts després de robar pomes al pagès més malcarat del poble.

Guanyar un sou a còpia de vendre assegurances un, i a còpia de treballar a l'ajuntament com a funcionari l'altre, no era gens estimulant. Eren llestos i ho sabien. Tenien aquella mirada de complicitat que només existeix quan dos persones saben que l'altre està a la seva altura. No dubtaven de la seva amistat, perquè si les dones no els havien allunyat, no ho farien uns quants milions de pessetes.

Entre glop de cervesa i patata brava se'ls va acudir el gran negoci. Un d'ells feia temps que rumiava com enredar avis amb l'excusa d'ampliar-los els guanys ridículs de la seva jubilació amb l'aportació de 100 euros al mes en un un projecte fictici que multiplicaria el capital aportat al cap de dos anys. La fórmula era rodona. Era qüestió de treballar en ciutats on no fossin coneguts i enganyar el màxim número d'innocents. Passats tres anys, canviarien lleugerament la seva imatge i continuarien amb les seves activitats habituals. Els diners, eren el menys important.

Tot anava rodat. Dos-cents jubilats aportaven religiosament els seus estalvis a la fórmula miraculosa. Les seves famílies no sospitaven res i cap dels dos s'havia fet erera. A la barra del bar de sempre comentaven, sense estridències, com anava l'estafa.

Una tarda de dimarts, dos mesos abans de plegar veles, va entrar per la porta del bar en Miquel vestit de mosso d'esquadra. Era fill d'en Josep, el propietari del local i feia poques setmanes que havia sortit de l'acadèmia de Mollet. L'endemà, sobre la barra, la fotografia dels dos amics protagonitzava les portades de la premsa local.

RIU MONA, RIU!

2007-01-30T19:45:00.000+01:00

Leonardo da Vinci va pintar entre 1503 i 1506 una de les teles més reconegudes de la història de l'art: La Gioconda. Un quadre envoltat de llegenda. El somriure de la dama florentina ha intrigat a curiosos dels cinc continents. No és moment de dir què em sembla perquè ni sóc un especialista ni tinc cap teoria que es sostengui en un tesi empírica. La qüestió és que la senyora somriu. Un somriure contingut, però somriu. Veient les cares amb les que anem tots plegats pels carrers aquest acte potser passarà a millor vida.

Està mal vist riure en societat. Sí, intenteu recordar quina és l'última vegada que us heu fet un fart de riure amb persones que no són del vostre cercle d'amistats. A la feina, llevat de contades excepcions, ningú riu. I menys si algun cap està aprop. Els treballadors esperen els sopars d'empresa perquè amb l'excusa de l'alcohol es pot riure en grup. És el que he escoltat durant els dies de Nadal a moltes amistats: em fan mal les costelles de tant riure en el sopar d'ahir a la nit.

Quan algú riu en “accés” en una situació quotidianitat provoca sorpresa i mirades còmplices entre els assistents. És de bojos riure? No ho crec. És de gent menys professional riure? Tampoc ho crec. No diuen els doctors que és sa fer-ho amb regularitat? Doncs per què no ho fem? Riu Mona, riu!

MAQUILLATGE LINGÜÍSTIC

2007-01-30T19:15:00.000+01:00

Avui hem radiografiat la immigració a les Comarques de Girona des de la ràdio. Hem escoltat un munt de veus. Dels autòctons i dels nouvinguts. Opinions políticament correctes i d'altres més crítiques. En veu baixa la valentia és més gran que davant un micròfon, però la llibertat i les paraules no han estat excusa per explicar les coses clares. Fer malabars amb els mots, és el que pretenen els esquerrosos de pa sucat amb oli, és un error. No cal usar els bisturí amb el diccionari per no ofendre a ves a saber qui. Sempre que es debati des del respecte el maquillatge lingüístic és espuma del moment. Em quedo amb una frase que ha tancat el programa el veterà periodista José Martí Gómez: “quan una mare es llença al mar en un patera amb el seu fill als braços, és que no té gaire res a perdre i molt a guanyar”. Quan em surt el maleït tic racista, intentaré recordar-ho.

COTXE OFICIAL

2007-01-24T18:23:00.000+01:00

Ja n’hi ha prou de parlar dels sous dels polítics i dels cotxes oficials. El tertulians professionals, quan no dirigeixen el país els de la seva corda, utilitzen l’argument del cotxe oficial, per treure pes als arguments, normalment, del polítics progres. L’originalitat de criticar les tesis d’ICV perquè van d’un lloc a l’altre amb la bandereta de Catalunya al far, ja s’ha esgotat. Cansa. Com carai s’ho han de fer?
Els polítics amb càrrecs de responsabilitat han de tenir xofer, es miri per on es miri. Igual que han de cobrar un bon sou perquè la seva responsabilitat així ho mareig. Que la resta de mortals segurament no cobrem el que ens mereixem, especialment els joves, és un debat etern. Precisament perquè ells cobren bé i ho acceptem de bon grat, els hi podem exigir que canviïn la situació. Us imagineu una conversa com aquesta: senyora Mayol, sóc mileurista... no hi ha dret! I que la seva resposta fos: ai macu, si jo t’expliqués... no en tinc ni per pipes.
El que no podem fer, és demanar màximes responsabilitats als polítics, i pretendre que l’empresa més important d’un país (l’administració) els pagui malament. Estic convençut, però, que aquests arguments els seguiré escoltant tertúlia rere tertúlia.

ON VAS TOMMY?

2007-01-23T18:49:00.000+01:00

Que Tommy Robredo, un dels millors tenistes del món, sigui poc conegut mediàticament i que es passegi pels bars nocturns d’Olot, com un garrotxí qualsevol, segurament se’n poden fer moltes lectures. Una d’elles, importantíssima, és que la culpa és seva. Aquest noi, que amb una raqueta és capaç de fer les delícies de milers de malalts del tenis té al·lèrgia als mitjans de comunicació i a les relacions socials. L’altre dia, l’Entre Línies d’en Pallicer, ens va vendre un Tommy amable, divertit i sociable. Qualsevol redactor d’esports de les Comarques de Girona o corresponsal que segueixi els Grand Slam sap que en Robredo no és un esportista professional fora de les pistes. No té mala vida i pel que es veu, no és un faldiller. Que tampoc seria negatiu (que cadascú es foti el llit amb qui vulgui). El que passa és que un esportista ha de tenir bona relació amb els mitjans perquè són els que expliquen a la gent les peripècies de les estrelles de l’esport. En un món com el tenis, a més, no es trobarà amb gaires llops depredadors d’exclusives. Us heu fixat que surten poques notícies, poques entrevistes i poques reaccions dels seus partits? A l’ADN, els bons professionals del periodisme, porten gens de ferrer. Però quan el ferro és fred, és impossible modelar-lo.

Postal de Carrer, 16 de gener

2007-01-16T21:32:00.000+01:00

Quan Girona descansa, les prostitutes treballen més que mai i els telèfons de contactes dels diaris treuen fum. Gent sola, en una ciutat petita, que busquen com gossos en zel poc més que un coit light. És la solució fàcil dels animals que la caça els avorreix cansats de veure com les princeses de la Immortal baixen dels seus castells per desfilar i perfumar tota la ciutat i se'n van per on han vingut. Unes essències cares que en dosis ben administrades tenen un punt de sensual, però com els pits, en excés embafen.

Les senyoretes amb espardenyes de manaies tenen cossos ben treballats i una pell fina a base de cremes hidratants. La suma de les seves vestimentes mai pot ser inferior als mil euros. El maquillatge és discret, però saben molt bé que és el que han d'amagar o què els hi interessa ressaltar. Van amb grups de tres o quatre i no solen repetir formació. Rifar-se el príncep del castell del costat o el monitor del gimnàs porta guerres internes sense pau possible.

Els treballadors joves de les empreses dels seus pares que no han perdut l'esperança treballen els músculs del seu cos cada vespre per cridar l'atenció de les princeses. Són els dracs que serveixen per posar gelós al xicot de l'adolescència amb el que s'acabaran casant. Per l'església, evidentment.

LA CANÇÓ DE LA NIEVES

2007-01-16T20:56:00.000+01:00

La Nieves és la senyora que s'encarrega de la neteja a l'empresa on treballo. És baixeta, amb el cabell castany curt, una cara angulada i porta un somriure als llavis que passeja per tota l'emissora. Gairebé ningú recorda quan va començar perquè hi duu una pila d'anys. Mai hi he mantingut una conversa més llarga de dos minuts. Sempre fa el comentari concís i breu i cap matí li he vist fer mala cara o queixar-se amb escarafalls de la molta feina que ha tingut els últims mesos. Sembla que aquesta professió li agrada i no crec que la remuneració sigui per tirar coets. És la discreció en persona i mentre ho deixa tot impecable tarareja sempre la mateixa cançó. Alguna vegada hem intentat amb els companys desxifrar el tema musical, però és impossible. No té lletra o almenys ella no la canta. Es poden fer mil especulacions del seu origen. Un bolero de quan era jove, potser? Una nana que li cantava la seva mare? La resposta seria tan senzilla com preguntar-li a ella. No és necessari i no crec que ningú ho faci. De què serviria? Segurament de l'original a l'actual hi ha tres continents de distància.
La manera de comportar-se de la Nieves m'ha fet pensar que massa sovint escolto persones amb estudis superiors parlant amb un cert menyspreu o amb un to de superioritat de la gent menys formada acadèmicament. És un comportament, diguem-ho clar: trist. Ara, molts d'aquests ja els hi agradaria poder-se guanyar una sola cançó al llarg de la seva vida. La Nieves, fa anys que té la seva.

L'HORA DEL PATI

2007-01-11T23:39:00.000+01:00

Hi ha més sentit comú en un pati d'escola entre nens de deu anys que decideixen si ha estat falta una jugada complicada que en tota la classe política d'aquest país durant els últims tres dies. No és cap novetat que els polítics es tirin els plats pel cap, però aquest vodevil d'amateurs que protagonitzen és d'un cinisme alarmant. Una manifestació de rebuig a un atemptat sense sentit i en favor de la pau no pot generar tots aquests estira i arronses. Que si, que no, que si tu hi vas jo no, jo hi aniré, però si ells abans,... Senyors, un conflicte d'aquestes característiques, com diu un company, no és subhasta de vots.

MENJAR AMB VIVALDI

2007-01-05T16:18:00.000+01:00

A mig matí, com si hagués de tenir un part imminent, em ve aquella salivera dels plaers ben adquirits. No és res de l’altre món. Es tracta d’una amanida Biena amb dues salses de formatge, un entrepà Viena (amb maionesa i ketchup) i un cola de llauna. És el meu menú predilecte al Viena. Aquests establiments de menjar ràpid que hi ha repartits per tot el Principat i que es multipliquen cada any. A diferència d’altres formats semblants, al Viena el menjar és molt bo, el personal, almenys en els que jo he estat, té un tracta exquisit amb els clients i l’ambient del local és acollidor. Fins i tot s’hi pot llegir la premsa. El que demostra aquesta cadena d’establiment és que conceptes com menjar, ràpid i barat poden ficar-se al llit i fer un trio ben compensat. El fil musical és musica clàssica. Menjar amb Vivaldi fora de casa un dia per setmana no és incompatible amb està còmode.

AGRE

2007-01-02T19:06:00.000+01:00

Les portades dels diaris de l’últim dia del 2006 eren tristes. Normalment les portades ja ho són de tristes, però les dues notícies protagonistes tenien un gust molt agre. Sadam Husein és executat amb la mirada còmplice dels EUA i ETA polvoritza el procés de pau amb un atemptat a Madrid. No ser on han de morir els dictadors ni de quina manera, però penjats segur que no. Han pensat com està de dividit l’Irak i què passarà a partir d’ara en un país on cada dia hi ha centenars de morts per les lluites internes i externes? I de la bomba què hem de dir? Què podem dir? Només se m’acudeix que TOTS els partits polítics han de mirar què han fet malament i els terroristes preguntar-se d’una vegada per totes quin sentit té al s.XXI posar explosius i matar persones per defensar unes idees. El nou any només pot fer que millorar. A què esperem?

BON ANY A TOTS!

2007-01-02T16:58:00.000+01:00

Ja ser que alguns de vosaltres esteu cansats que aquest blog sigui massa intermitent. Però és el que tenen els blogs i els propietaris. Anem a batzegades. Espero que aquest any 2007 la mandra no s’apoderi del meu cap i els meus dits i els que el visiteu trobeu qualsevol collonada que us faci esgarrapar un somriure. Molt bon any a tots!

MÉS ALTA TEMPORADA!

2006-11-17T19:13:00.000+01:00

Si Salvador Sunyer i tot l'equip de Bitó (els creadors i impulsors del festival) sortissin d'alt de l'escenari després de l'últim espectacle del Temporada Alta em posaria dret i aplaudiria fins que les butllofes de les mans m'obliguessin a anar al Trueta. És de traca i mocador el que han aconseguit amb el seu projecte teatral. Temporada Alta és la nineta dels ulls de qualsevol persona que estimi les arts escèniques. Des de la seva creació la criatura només ha fet que créixer i consolidar-se. Fa il·lusió veure com els suplements culturals editats a Barcelona omplen pàgines i pàgines d'aquesta ciutat de províncies de nom Girona. I orgasmes he tingut quan des de Madrid se'n recorden de nosaltres més enllà dels reconeguts festivals d'estiu. Molt menys populars pel gran públic, tot sigui dit. Cap on ha d'anar en el futur Temporada Alta? Morir d'èxit espero que no. Sembla que les institucions i el públic (molts espectacles amb les entrades exhaurides) hi donen el suport que es mereix. La pregunta, però, sobrevola l'Onyar.

Jo apostaria perquè el festival mantingués l'estructura actual, però obris les portes al carrer. Que generés debat al voltant dels espectacles. Que els grans creadors que ens visiten fossin més accessibles a la gent a través de conferències i debats. Que, tot i el fred, hi hagués espectacles de carrer perquè qui no vol o no es pot desembutxacar un grapat d'euros també pogués gaudir del festival. És important no oblidar que a banda del preu de les entrades, Temporada Alta no seria el que és sense els diners de les institucions (els nostres impostos). Que els nens de les l'àrea metropolitana es capbussessin en el sa món de l'actuació. En definitiva, que Girona i Salt, durant els dies de la moguda, fossin la platea d'aquest fill, que tots hem adoptat com a nostre.

CIMERA A GIRONA

2006-11-15T23:30:00.000+01:00

Demà comença la cimera hispono-francesa a Girona. Chirac i Zapatero venen a discutir allò que els polítics i els periodistes anomenen temes d'alta política. Qüestions que afecten les dues bandes dels Pirineus. I n'hi ha unes quantes damunt la taula: la línia d'Alta Tensió (MAT), la immigració, etc. A diferència de molta gent, m'alegra que sigui Girona el lloc escollit. L'ambició justa sempre porta beneficis. No passa res, vull dir que no és cap catàstrofe, que per uns dies el Barri Vell sigui un búnquer. S'han d'entendre les mesures de seguretat i s'ha de tenir una mica de paciència. Ens queixem en veu baixa de la poca ambició que moltes vegades té el consistori gironí i remuguem que l'alcaldessa li falta la creativitat, per exemple, de Maragall a l'hora de veure Girona més enllà de la gestió del dia a dia. Ara bé, igual que espero que la gent tingui paciència, també vull que els cossos policials estiguin relaxats. Que la gent que es vol manifestar per reivindicar el que vulguin ho puguin fer sense tastar el sabor amarg de la canya de bastó. Massa vegades veiem unes porres que peguen amb una ràbia malaltissa. Del que puguin decidir sobre la MAT, si us sembla, ho deixem per un altre dia.

CASTANYADA WEKE 2006

2006-11-15T23:04:00.000+01:00

Sempre és difícil superar les expectatives quan són altes. La castanyada va ser espectacular. Es notaven les bones vibracions per tots els racons de la casa i la gent que es va apuntar es va incorporar molt bé. Un cap de setmana brillant. Encara tinc un bon regust de panellets i paella, de joc de nit ben organitzat, de nits llargues i boges, de jocs de cucanya amb el “fair play weke” de sempre, de sentir-me com un nen en molts moments, però sobretot encara em fan mal les costelles de tan riure. Moltes gràcies a tots!!!

Per cert, algú sap per què no va arribar en Golet al final?

"ÀCID BÒRIC AMIC"

2006-11-03T21:05:00.000+01:00

M'ha sorprès que gent del meu voltant ben informats no tinguessin ni punyetera idea de qui eren “Ciutadans” fins que el seu líder no va aparèixer per TV3 el dimecres a la nit. Com a molt havien dit alguna vegada allò de “qui és el friki aquest que es presenta despullat al cartell?”. És senzill, aquests personatges només han aparegut a mitjans de comunicació molt determinats (El Mundo, La Cope, Libertaddigital i la Razón) i la gent que m'envolta no els segueix. Ara, l'ensurt en escoltar el discurs de l'Albert Rivera, ha estat majúscul. Els que si consumeixen aquests mass media s'han fet un fart de seguir les peripècies de “Ciutadans”. És lògica, doncs, l'emprenyada d'en Piqué perquè els seus amics li han fet el llit sense complexos.
Per internet els Boadelles i companyia també han sabut jugar bé les seves cartes. La imatge del director teatral utilitzant els diaris catalans com a paper higiènic o els articles al bloc de l'Arcadi Espada han tingut un fort impacte a la xarxa.
Han arribat per donar pel sac. Per remoure encara més les aigües de tèrbol oasi català i per crispar l'ambient a través de la provocació constant. Temps al temps. L'àcid bòric ha entrat al Parlament de Catalunya senyors. Aparteu les criatures!

REFLEXIONEM

2006-10-31T20:43:00.000+01:00

Això de la jornada de reflexió no és una ximpleria? Jo crec que ho fan perquè els polítics puguin descansar una mica. S'ho mereixen. No ha de ser gens fàcil, ho escric seriosament, ser candidat. Molt pitjor ha de ser estar a la pell d'un d'ells demà a la nit i sortir davant de tot el país i dir “hem guanyat”, quan en realitat la pudor de socarrimat els ofega i al fons de la sala, els mateixos que els han posat en un pedestal aquests dies, ja els hi envernissen la caixa. Saura, Carod, Piqué, Mas (sinó guanya) i Montilla (si Mas arrasa) no es tornaran a presentar. Demà no només Catalunya es juga les castanyes sinó que aquesta fornada de polítics, quan se'n vagin a dormir (borratxos o no) posaran en marxa el cronòmetre.

ASSOCIACIÓ d'ARBRES DE LA DEVESA DE GIRONA (AADG)

2006-10-29T22:51:00.000+01:00

Després d'anys de silenci hem decidit passar a l'acció i denunciar la situació vergonyosa, denigrant i crítica per la nostra salut que patim durant les Fires de Girona. Això no pot ser Pagans!
Milers de persones buiden tota mena de líquids cada nit a sobre nostre. Els més perjudicats els companys que viuen a l'exterior. Ser les clavegueres de la ciutat, com es pot imaginar, no ve gens de gust. Els de l'interior no estan gaire ben parats tampoc. Joves drogats i borratxos ens utilitzen de “picadero”. Els nostres troncs han d'aguantar l'impacte repetitiu de desenes de cossos suats i rebregats. No som un hotel alcaldessa!. Les olors són infernals. Prefereixo no descriure la barreja perquè si acaba de menjar li poden venir nàusees. Imagino que se'n fa el càrrec.
La música tampoc és cap alegria. Les parades d'atraccions són un generador de porqueria sonara incomparable. La competició acarnissada dels altaveus per escopir reggaeton ens provocar una tardor precipitada i unes ganes d'emigrar al Ripollès per buscar el relax i la tranquil·litat que no s'ho pot imaginar. Des de l'AADG serà un plaer convidar-la un dia d'aquests a arrelar els seus peus a la Davesa i fer-nos companyia de sol a sol.

"VOTA" ?

2006-10-29T20:59:00.000+01:00

Encara que no ho demanin ja he anat votar. Per correu, evidentment. El president Maragall va escollir un dimecres per fer-nos dipositar les il·lusions (alguns el ressentiment) a l'urna i he exercit el meu dret. Espero que mimin la meva butlleta. Que pensin que és un vot jove. No faré un llista del que esperem la meva generació dels polítics perquè necessitaria tres blocs. Ells ja ho saben. Prou desencantada que està la gent amb els dirigents com perquè es posin una bena als ulls i s'oblidin del que han promès aquests dies. Tindré esperança i estaré a l'aguait per fiscalitzar-los sempre que sigui necessari. I dic que no ens demanen el vot perquè en els cartells que embruten totes les ciutats catalanes (no em direu que no és de mal gust veure les cares dels candidats per tot arreu durant quinze dies sense poder evitar-ho) cap partit ha posat el verb “vota”. Uns diuen “Estimar Catalunya, governar bé”, altres “Som com som!”, també “Govern d'esquerres”, “Ningú no farà més pels catalans” o “Que guanyi el sentit comú”. Ni rastre de “vota” a cap cartell. Deu ser que això de demanar el vot no està de moda.

JOAN SAURA PRESIDENT

2006-10-23T22:41:00.000+02:00

No crec que aquest sigui el titular que llegirem el dijous 2 de novembre als diaris. Ara, si hem de fer cas a les enquestes dels mitjans de comunicació, no us estrenyi. Si les heu seguit només que sigui per sobre haureu comprovat que hi ha diferències abismals. Algunes semblen fetes pels caps de campanya dels partits i varien per fosques circumstàncies d'una setmana a l'altre. L'Iker Jiménez està estudiant la possibilitat de fer un programa especial sobre el tema. N'hi ha que semblen entossudides a donar ales al PSC i d'altres el tripartit, faci el que faci Convergència (i els d'Unió), mai acaba de sumar majoria. De retruc, la formació que serveix per quadrar tota l'estratègia sempre és Iniciativa (i totes les sigles que venen al darrera). És evident que si el meu veí té relacions sexuals amb dues dones, estadísticament jo en tinc una al llit, però ser que és mentida. Si la mostra és àmplia i l'estadística està feta amb rigor el marge d'error és baix. No ser perquè les empreses que es dediquen a fer aquesta feina, signen uns resultats amb els que queda greument perjudicada la seva imatge. Vosaltres demanaríeu un treball de camp per la vostra organització a un empresa que digui que Joan Saura serà president de la Generalitat i que Enric Millo arrasarà com a candidat a Girona? Potser les enquestes canvien la tendència de vot dels electors, però la serietat dels mitjans trontolla perillosament quan s'acosten uns comicis.

2006-10-19T21:29:00.000+02:00

“Al capvespre els carrers del Barri Vell de Girona queden pràcticament buits. Només algunes parelles es fan petons pels carrerons, amagats de mirades estranyes. D'altres joves més fatxendes fumen maria i altres herbes amb alguna vaileta que els ronda entre somriures forçats. En els bars i les cafeteries els universitaris intenten canviar el petit món on viuen. I mentre els veïns deixen les bosses de brossa a la falda de les portes, els que són circumstancialment a la ciutat aprofiten per fer turisme. Grups de gent que gràcies al nou Auditori han de viure durant una curta estança a la Immortal. S'enfilen pel carrer de la Força comentant la jornada fins que de sobte, quan arriben davant la catedral, meticulosament il·luminada, es produeix el silenci. No s'ha arribat del tot a Girona fins que la Catedral no et saluda. Són moments com aquests quan m'adono que l'atrezzo de l'escenari on visc l'ha fet un bon decorador.”

postal de carrer (17 octubre)

2006-10-18T00:16:00.000+02:00

“Les broques del rellotge encara no marcaven les nous del matí. Al costat de les vies del tren de Girona un camió cisterna proveïa de gasoil una planta baixa. El soroll d'aquella hora era eixordador. Gent com boja buscant un aparcament. Nens i nens fent mil preguntes per minut als seus pares mentre caminen a bon ritme en direcció a l'escola... Ni les faroles podien dormir després de treballar tota la nit. Una senyora d'edat avançada (una iaia) ha sortit el balcó completament esperrucada i amb una bata de color vermell per mirar què passava. Estic convençut que ha obert la porta de la finestra del menjador amb la intenció de fotre crits als senyors del camió, però davant de tot aquell terrabastall, ha optat per quedar-se quieta mirant l'escena amb cara de pocs amics i de molta son. El color de la bata, donava un toc d'alegria i de protesta silenciosa en aquest matí gris d'octubre.”

postal de carrer (15 d'octubre)

2006-10-16T21:56:00.000+02:00

“Els pares tenien poc més de quaranta anys. Una parella de classe mitja. Ella anava una mica maquillada i amb roba del Zara i ell amb barba de tres dies. Feia tota la sensació que acabava de sortir de la feina. Segurament treballava en un ofici d'aquells que s'ha d'utilitzar la força perquè tenia les mans perjudicades. Al costat els seus dos fills. Un nen i una nena. Tots dos apunt d'entrar a l'adolescència. La nena, una mica més petita, però també més lletja, intentava convèncer el papa i la mama de la necessitat de comprar una càmera digital que li feia peça. El germà ajudava, segurament perquè ell també utilitzaria el regal de la germana, donant totes les explicacions possibles dels detalls del giny. Els pares, que s'havien de desembutxacar una quantitat considerable, preguntaven sobre els avantatges i els inconvenients de comprar-ne una i no una altra. A la lleixa del Media Markt hi havia més de cinquanta càmeres de tots els preus i de totes les qualitats. Els pares seguien preguntant insistentment posant els xavals entre l'espasa i la paret. Havien de demostrar que seguien viatjant en el tren de les noves tecnologies i que no s'havien quedat a la primera estació.”

CONFIDENCIALCAT

2006-10-15T21:29:00.000+02:00

Miro els fonaments del pis de lloguer que comparteixo amb dues companyes i estan en perfectes condicions. Els arbres del carrer on visc segueixen al mateix lloc i un amic de Barcelona m'explica que a la capital no ha patit cap terratrèmol. Ja estic més tranquil. Després de veure el DVD que ha editat CiU i que anava encartat amb tota la premsa d'avui em pensava que habitava en un país en ruïnes. Un país que segons ells ha tingut la desgràcia d'estar conduït per un govern catalanista i d'esquerres i no per ells mateixos que són els més bons, els més intel·ligents i els més guapos.

No imaginava de cap de les maneres que ConfidencialCat seria un muntatge d'aquestes característiques després de tot el que he escoltat i llegit en les últimes hores. Està molt ben fet. En Madí i els seus joves amb màsters als EUA de les JNC (tal i com em deia un bon amic ahir en un sopar) han agafat les males arts de fer política d'altres països i les volen aplicar aquí. Tinc dues teories. O abans de sortir només van veure el contingut del DVD gent de la seva corda o es pensen que tots som una colla de rucs que seguim la pastanaga. Prefereixo pensar que és la primera opció perquè la segona em posa de molta mala llet.

Aquest és el llistó que ha posat CiU abans de començar les eleccions? Aquest és el to que volen per la companya electoral que aquesta nit comença? Malament rai. Ni és la manera de fer d'aquí ni crec que agradi gaire a la gent que no milita al seu partit i que no sap quina papereta posarà a l'urna el proper dimecres 1 de novembre. Aquesta propaganda que els hi ha costat un ull de cara pot tenir efecte bumerang. Ells sabran amb què es gasten les arques del seu partit, però que després no diguin que no entenen que ningú vulgui pactar amb ells. Davant notari han dit no pactaran amb el PP i després de posar DVD a la televisió em costa trobar un dirigent d'ERC que vulgui compartir el proper govern amb personatges que utilitzen unes arts tan pobres i cíniques.

Si tots els partits que es presenten a les eleccions segueixen l'estil de CiU, basat en la crítica a l'adversari al preu que sigui, crec que el gran guanyador dels comicis serà l'abstenció. Hi ha molts de temes importants sobre la taula i com diu la frase “amb les coses de menjar no s'hi juga”. Si us plau no feu pastetes que tot just comença l'espectacle.

LA COSA ESTÀ NEGRE

2006-06-14T19:28:00.000+02:00

Com m’ha costat escriure aquestes línies. Trobar el to correcte per parlar de la immigració és molt complicat. Necessites escollir les paraules justes per no semblar un racista. Si per contra ets massa tou, tens el perill de semblar un d’aquells personatges (es multipliquen com les plagues) que no han escombrat mai a casa, però que es passaran l’estiu a Nicaragua per “ajudar” els pobres negrets i que et volen donar lliçons de solidaritat a la primera de canvi. He decidit fer-ho amb els complexes suficients.

La immigració és un gran problema. A Europa no hi poden arribar milers de persones fugint de la fam i la misèria buscant un futur millor sense cap control. No és que no els vulguem. No és que no els necessitem. No és que tinguem por de la seva invasió. No! El que passa és que les coses s’han de fer ben fetes i les administracions ho estant fent amb els peus. S’ha de replantejar tot. Molt em temo que sinó no trobem un solució a curt termini la societat despertarà la bèstia del racisme que té adormida. Porto dos o tres sopars amb coneguts i cada vegada escolto més comentaris ignorants parlant amb superioritat i menyspreu “dels putus negres” que diuen ells. Els partits s’han d’unir per trobar receptes efectives. Fugint de fer electoralisme i deixant de banda el discurs que tots som ciutadans del món i que els catalans hem estat sempre un poble que quan li ha convingut ha emigrat. Remuntar-se a la l’arribada dels visigots és un discurs caducat que només serveix per aconseguir l'aplaudiment fàcil de la galeria. Ja no serveixen les belles idees. Se’n necessiten de noves. El problema està aquí i tenim l’obligació de solucionar-ho. Per començar, fent mala cara quan algú opina sense cap fonament sobre aquest tema en una reunió. A veure si ens estalviem haver d’escriure d’aquí uns mesos un article condemnant conductes racistes en els nostres barris.

FOTOS NO!

2006-05-30T20:05:00.000+02:00

En algunes tertúlies de sobretaula se m’ha criticat per defensar el dret a la intimitat. Criticat perquè argumentava que no beneficia la llibertat individual que tothom vagi pel món fent fotografies a tort i a dret sense el consentiment de l’altre. I el consentiment en la majoria d’ocasions és el menys important. El més preocupant és l’ús que se'n faci d’aquestes imatges. Les persones tenim dret a fer amb la gent que ens envolta, i sota qualsevol circumstància que no suposi un delicte important, els que ens doni la gana sense haver de pensar si aquell acte passarà a la posteritat en forma d’instantània. Cada vegada hi ha més consciència que no es pot anar per la vida donant les dades personals a la babalà, però no es discuteix la importància que tothom tingui arxius amb fotografies de gent aliena al seu cercle d’amistats. Una fotografia és una prova. I una prova certifica un “delicte”. Espero equivocar-me, però no passarà gaire temps que a algú del vostre entorn s'estirarà els cabells perquè la imatge d’un moment sensible o delicat ha arribat per “atzar” en mans equivocades.

WWW.ORGULLOFRIKI.COM

2006-05-24T20:12:00.000+02:00

La pàgina és senzillament genial. Frikis sense complexes es podria anomenar. Si alguna vegada heu tingut dubtes sobre si pertanyeu a aquesta espècia humana hi ha el decàleg sobre els drets i els deures del bon friki. He mirat si ho era, i no compleixo els requisits... ufff és gairebé una religió moderna. Com a objectiu final volen “intentar dominar el món”. No rieu perquè hi ha països que tenen presidents més estrambòtics amb el mateix objectiu. M’estalviaré de posar exemples. Si teniu un friki a la feina, a l’aula d’ordinadors de la universitat o en veieu un pel carrer, demà és el dia per felicitar-los. Amb sort un regalen un caramel amb la cara de l’spiderman. Per cert, creieu que em quedaria bé un casc d’en Darth Vader per sortir de festa aquest dissabte?

FANTASMES A CAN BARÇA

2006-05-24T18:46:00.000+02:00

Crec en les casualitats i els contratemps en l’àmbit domèstic de les persones. Aquella punta de mala sort que destarota els plans que un s’havia creat. No tot és perfecte i encara que un mateix ho hagi programat tot fins l’últim detall, no sempre les coses surten bé. El que no tinc tant clar són els contratemps en els actes públics. Actes on hi treballen desenes de persones que cobren molts duros i on el risc a l’errada és mínim. En aquests esdeveniments hi ha personal que no té altre feina que controlar els possibles imprevistos. Per això poso en dubte un detall al que ningú hi ha parat atenció. Que fallés el micròfon el dia que els jugadors del Barça celebraven la Champions amb els seus seguidors al Camp Nou en el moment dels parlaments. Ho poso en dubte perquè vaig veure per la televisió gairebé tots els actes i res (almenys des del sofà de casa meva) va donar la sensació que fallés. Més de deu grups al cercle central, un speaker animant el públic, focs d’artifici, actuació dels Comediants (que es renovin perquè estic dels seus globus planetes fins el barret), l’orquestra del Liceu al mig de grades tocant una cançó del Llach... Tot bé. Llavors l’entrenador agafa el micròfon fa el seu parlament amb català i cap problema, a continuació el capità Carles Puyol i cap problema, després agafa el micròfon l’heroi de la final (Belletti) i ai las... el micròfon s’espatlla i cap més jugador pot dirigir-se a la grada. No us sembla estrany que no hi hagués cap escarxofa de recanvi? Que potser no volien escoltar què deia l’Etoo aquest any? O era per l’Oleguer? No vull veure fantasmes allà on potser no n’hi han, però tampoc puc descartar que una ma baixés el canal del so, en un acte faxista, per “precaució”. Evitant així que la imatge del club no es veiés afectada si algun jugador deia alguna cosa políticament incorrecte. Llàstima. Tan voler controlar-ho tot, no deixa que es produeixin situacions que al cap i a la fi són les que més recordem quan fem memòria amb les victòries que hem viscut del Barça. Penseu en les celebracions a la plaça Sant Jaume i de seguida us vindran a la ment un munt de fotografies (sonores i visuals) de les ximpleries que fan el jugadors en plena eufòria.

EL GRAN FERRAN ADRIÀ

2006-05-09T19:31:00.000+02:00

Resulta que tenim el millor cuiner del món al costat de casa i segurament mai podrem menjar cap dels seus plats. El boom del Bulli ha sigut brutal i ja fa anys que es queda més gent sense taula que afortunats que poden anar a menjar a la Cala Monjoi de Roses. Indret que de no haver-hi el millor restaurant del món no hi aniria pràcticament ningú. Jo hi vaig estiuejar durant molts anys i la platja era pràcticament deserta. El meu pare intentava amb la paciència justa ensenyar-me l’art de seduir el peix. Mai ho va aconseguir. Desconeixia que a l’altre extrem de les roques on pescava rogers un jove noi estava revolucionant la cuina mundial. Llavors segurament haguéssim tingut taula. A la troupe del Bulli no se li podrà pagar mai (quedaríem les Comarques de Girona sense un euro) la campanya d’imatge que ens ha fet l’Adrià i el seu company Juli (el responsable del servei). Lloret ha signat un contracte amb Ronaldinho perquè a la seva pàgina hi hagi un enllaç de la població durant dos anys i la broma els hi ha costat 200.000 eurus. Feu números, doncs, el que valdria una portada al New York Times, a la revista Time o entrevistes i reportatges als principals mitjans de comunicació del planeta. Tot això ens ho han regalat. A les portes d’aquests temple de la gastronomia, allà on la península Ibèrica perd el nom, no només si queden comensals a la porta sinó també de treballadors. No és qüestió de precarietat laboral. Gent dels cinc continents està disposada a pagar per aprendre al costat del geni. Haurem estat contemporanis a un dels grans de la història i mai haurem pogut assaborir una de les seves espumes o una de les seves “deconstruccions”. Permeteu-me una petita llàgrima...

COMBUSTIBLE CULTURAL

2006-05-09T18:59:00.000+02:00

Aquest article el volia escriure el mes passat, però vaig preferir la prudència. El març va sortit al mercat la revista Benzina (Revista d’excepcions culturals). Era un primer número i valia la pena esperar al segon per veure si la declaració de principis del primer exemplar continuava en la mateix línia. Doncs sí! Els ha sortit un producte de molta qualitat. Una revista que té com a responsables David Centol (l’editor) i que està dirigida pel periodista Àlex Gutiérrez. Un periodista que em mereix molt de respecte perquè ja fa temps que li segueixo la pista a comunicació21.com (una revista molt interessant pels que volen seguir l’actualitat dels fils o els pilars que aguanten els mitjans de comunicació). Benzina és una revista escrita amb català (els continguts no són estrictament “catalans” ni aquest és l’únic valor del seu contingut) que tracta de cinema, llibres, música, art, còmic (sí, còmic també), opinió, teatre, crítica cultural... amb un llenguatge gens carrincló, però amb rigor i profunditat. El consumidor cultural que li agrada picar d’aquí i d’allà pot trobar en les seves pàgines un menú degustació molt ben elaborat. Amb alguns postres com la il·lustració final. Els col·laboradors que signen els articles són de nivell: Marcos Ordoñes (un dels crítics més respectats en el món del teatre a casa nostre), Jordi Llavina (en el que fa més bé, crítica literària), David Broc (l’heu llegit a l’Avui), el propi Àlex Gutiérrez... i plomes que aniran apareixent en els propers números. Han de resoldre amb urgència el tema del cos de lletra. En el tercer número una lupa de regal no aniria gens malament. Pel preu d’un paquet de Marlboro o d’un “xupito” podeu tenir la publicació. Que les vendes no frenin un projecte que ha nascut amb molta empenta. Llarga vida a Benzina.

ELS CUINERS DE LA TELEVISIÓ

2006-05-09T18:57:00.000+02:00

Les editorials espavilades (amb objectius fonamentalment econòmics) ja fa temps que busquen personatges de renom cremats del seu món professional perquè un cop engeguin a pastar fang la seva professió (molts, cal dir-ho, amb la butxaca ben plena) publiquin llibres posant a parir els seus antics companys de batalla. És com una penitència enverinada dels autors. La premissa és: ”veuran aquesta colla de borregos de què sóc capaç ”. Igual que l’ego de l’autor s’infla es desinfla quan el seu llibre, si es dona el cas, té un cert èxit i després de la tempesta mediàtica (entrevistes, querelles, declaracions dels protagonistes del llibre,...) les aigües tornen al seu cabal i tot torna a la calma. És el que em pensava que li passaria a la Mariola Cubells després de llegir ¡Mírame Tonto! (ed. Roobinbook 2003) un retrat un pel populista dels budells dels programes del cor a la televisió. La carrera com escriptora d’aquesta periodista no es va acabar amb aquest llibre. Després va publicar “Mentiras en directo, ha historia secreta de los telediarios”, on el mentider Alfredo Urdaci quedava com alguna cosa semblant al cap de premsa del Partit Popular. Per cert, a TV3, des del seu punt de vista, fan uns dels informatius més imparcials de l’oferta televisiva estatal. A principis d’any ha publicat el seu tercer llibre: “Quién cocina la television que comemos? (Ed. Corroggio, 2006). Interessant, però falten referències (amb noms i cognoms) de les declaracions més sucoses del llibre. Si voleu conèixer qui són els nans que teniu ficats dins la televisió no us farà cap nosa dedicar un viatge una mica llarg amb tren per fer-li una ullada. Potser, fins i tot, mirareu la televisió, sense haver de veure el programa d’en Monegal, amb uns altres ulls.

ADÉU AL FOIE GRAS

2006-05-09T18:54:00.000+02:00

Després del que acabo de llegir al diari miro al meu entorn i intento descobrir quins objectes o aliments que m’envolten ens prohibiran d’aquí uns dies. Dic això perquè a la ciutat nord-americana de Chicago acaben de prohibir (a partir de l’estiu) la venda a les botigues i els restaurants d’un dels productes més selectes que ha sortit de la gastronomia francesa: el foie gras. Com no podia ser d’una altra manera un grup de pressió en defensa dels animals troba cruel criar ànecs a força d’aconseguir que el seu fetge creixi deu vegades la seva mida natural. No podem dir allò que els alimentin d’un altre sistema aquests animals amb plomes perquè el resultat, òbviament, no seria el mateix. És om si a Shakespeare l’obliguéssim a escriure amb la meitat de paraules del diccionari. Una aberració intel·lectual. No seré corrosiu amb determinats arguments dels autoanomenats grups de defensa dels animals perquè feriria la sensibilitat de persones a les que els hi tinc molta estimació. El que no pot ser és que petits lobbies de pressió aconsegueixin gota a gota omplir el got de les prohibicions. No s’ha treure pes als arguments que utilitzen centenars de grups (no només en defensa dels animals) per defensar les seves idees, però no poden convertir la societat en un món de cotó fluix amb en Mickey Mouse com a president global. Aprofiteu per menjar cargols a la llauna, filets de vedella o ous de perdiu perquè pel camí que anem en quatre dies ens bombardegen la nostra tradició gastronòmica. Com diria el meu avi “no tenen gaire feina aquesta gent”.

CÒCTEL SETMANA SANTA

2006-04-18T20:13:00.000+02:00

Hi ha receptes impossibles. Receptes que encara que us donin tots els ingredients i tingueu totes les eines per elaborar el plat mai tindran bon gust. Us proposo els ingredients que he gastat aquest llarg cap de setmana per fer un bon còctel. És la grandesa d’estar amb vosaltres, que barregis com barregis els “productes” sempre et surt un resultat exquisit:

Cal Tec, Montilla, Coll, PSOE, ERC, CiU, PP, ICV, Freud, l’ànima, kropics (amb croissant inclòs), whisky, vi, moscatell, família, supermercat, alls tendres, Tregurà de d’alt (i de baix), wekes, Carod, amics de wekes, Ari, Olot, Vic (quina plaça més grossa, l’imaginava més petita), Dnit, Bruixes i maduixes, Akasvayu, Maragall, Forum de Valladolid, Catalunya, el retorn d’en Kram (m’alegro que estiguis en forma), Girona, Piqué, Dr. Jesús, Déu, Techno dels 80, cristians, Jordi, Trànsit, els catalans, la Ser, rotonda (a vegades eren dobles), Jaume, dormir, llaminadures, Vanil, J (que malament queda escrit), els espanyols, la II República, Kram, les 6 del matí, els que no hi eren (però que hi són), ressaca, Ruta turística, germà Coll (i parella), City Arms, el Codi Da Vinci, cargols amb salsa, Laura (Micha per telèfon), Maritxell, Fonda Rigà, bunyols per alguns (“brunyols” per els altres), Clio, Auri (que li diu ell), la Cope, Vilallonga de Ter, Coldplay (forever), Nuri (i el món de la parella, uf...), aires que lliscaven sobre la neu als Alps, Borja, sopar amb Olot sota els peus, ...
· és indiferent servir-ho fred o calent.

LA REPÚBLICA D'EN QUIM

2006-04-18T20:04:00.000+02:00

S’ha escrit molt, s’ha escoltat força i no s’ha vist pràcticament res sobre la commemoració del 75è aniversari de la proclamació de la II República el passat 14 d’abril. Entre tots els articles que s’han publicat m’agradaria destacar el de l’editor i escriptor Quim Curbet que va aparèixer en el Diari de Girona la setmana passada. Sobretot per l’esperit optimista del que va significar per aquest país aquell trosset de la nostra història. Encara que alguns no ho vulguin hem de continuar fent memòria. Qui són per decidir el que hem de recordar? Què vol dir que només hem de mirar endevant?

La República.
El 14 d’abril de 1931 els pobles d’Espanya van tenir un somni, van somniar que la llibertat i el progrés podien anar de la mà, que amb la justícia i l’educació es podia forjar un país nou, un país definitivament modern. Aquell somni, independentment de qualsevol altre judici, era un somni plausible que fou estroncat per un alçament militar, avalat pels estats feixistes que poc després van provocar l’esclat de la Segona Guerra Mundial.Cada vegada són menys els que, passats setanta-cinc anys, poden encara recordar aquells fets. La mort ha anat fent pagar meticulosament el seu delme, però, més enllà dels testimonis de primera mà, ens queda encara latent en l’aire aquella ventada d’esperança que fou l’adveniment de la República. Mai al nostre país s’havia vist una florida com aquella. L’any 1931 Girona donà un suport total a la República en les eleccions del 12 d’abril. Els partits republicans van guanyar d’una manera aclaparadora en gairebé tots el districtes de la ciutat. En només tres anys, el primer ajuntament democràtic va construir més escoles que la monarquia en segles i que el franquisme fins molts anys després. El record d’aquella república de 1931 va ser durant quatre decennis un ròssec d’esperança en la comptabilitat de la nostra història. Els valors que la República reivindicà segueixen encara vigents, són, ni més ni menys, els mateixos que ara invoquem en la nostra democràcia, els mateixos que continuem defensant tots nosaltres cada dia. Recordar ara aquells valors és continuar apostant pel futur, un futur que no hauria de veure’s mai més estroncat ni per la barbàrie d’uns ni per la follia dels altres. Tots els que ens sentim hereus d’aquells ideals de progrés ens toca agafar el testimoni i seguir endavant en aquesta nova república que ara anomenem democràcia, enarborant de nou les banderes de la llibertat i recuperant la veu i la memòria de tots aquells que durant massa temps hagueren de callar.

*si voleu llegir més sobre el que pensa en Quim Curbet fa uns mesos que ha penjat a la xarxa el seu blog: http://quimcurbet.blogspot.com/

CAFÈ AMARG A LANZAROTE

2006-03-30T20:48:00.000+02:00

Torno de viatge amb la maleta rebregada, un gust de cafè amarg i el record d’una illa que té una primera impressió dolenta, però com la cervesa, quanta més en veus més t’agrada. He redescobert companys d’universitat que coneixia menys del que em pensava i ells han descobert un Kuru que tampoc coneixien molt. Just el que explicava a principi de curs en unes línies més avall. Necessites un escenari diferent per fer una petita ullada a l’interior de les persones. Se’ls ha de veure menjar, conduir, beure, relacionar-se amb el grup les vint-i-quatre hores al dia i sobretot escoltar-los quan parlen de no res. En ocasions les més avorrides i en d’altres les més grans de les converses. Em sembla que m’ho he passat bé. I tu?

BOTELLÓN

2006-03-30T20:31:00.000+02:00

Des de Lanzarote rebo notícies que el botellón de Girona de divendres de la setmana passada va acabar amb un bon grapat de detinguts i destrosses considerables pel centre de la ciutat. Semblant al que va passar a Barcelona a la zona del Rabal, però a petita escala. L’allau de preguntes i dubtes em col·lapse. A Girona? Qui han estat els brètols? Quina por tenien els polítics i la policia? Per què no es va deixar “celebrar” un acte d’aquestes característiques? Una prohibició tan inútil genera com a conseqüència destrossar aparadors, baralles amb la policia i una imatge deplorable de la gent jove? Que poca amplitud de mires tenen els responsables polítics, no?
A altres punts de la península els polítics han tingut una actitud més coherent: dialogar amb els joves i trobar una solució responsable. Un espai aïllat perquè els veïns puguin dormir en pau, posar lavabos i unes quantes ambulàncies per si algú calcula malament la quantitat d’alcohol que pot ingerir. Aquí en canvi, no. Prohibir-ho (la millor manera d’ajuntar brètols i de incitar els indecisos), molta policia per fer complir la “llei” i diàleg zero amb els joves. A veure si tots plegats mirem més cap el nord i quan es crema un contenidor per reclamar llibertats com a mínim és per defensar el dret a tenir un contracte laboral digne o que els especuladors no ens hipotequin el demà. Ens queda molt aprendre.

HOUSE

2006-02-01T20:52:00.000+01:00

L’arribada de Cuatro al panorama de la televisió estatal ha estat una gran notícia pels que busquem una oferta audiovisual més àmplia. Aquesta cadena és només l’aperitiu. Falta tot el banquet. No cal que em recordeu que ja fa anys que existeixen les plataformes digitals perquè aquestes només estan a l’abast d’uns quants. En els pisos d’estudiants o pisos compartits les factures de cada mes no deixen diners de sobres per pagar per veure la malt anomenada caixa tonta. La televisió digital terrestre (TDT) i la Sexta (una televisió generalista que està apunt de sortir) obligarà a posar-se les piles a tothom. Qui s’adormi perdrà el tren. Programes més especialitzats, més oferta, uns anunciants que no llençaran els diners per arribar a uns consumidors que no volen el seu producte i afloraran espais de més qualitat dirigits un públic més selecte i fidel. Els que ens agrada mirar la televisió i no ens fa vergonya dir-ho esperem que els programadors estiguin a l’alçada de les circumstàncies i sàpiguen separar el gra de la palla. De moment els dimarts a la nit després de les notícies de l’Iñaki Gabilondo es pot veure una telesèrie nord-americana que és senzillament genial: House.
http://www.cuatro.com/house/

"Qui s'han cregut que són?"

2006-02-01T20:26:00.000+01:00

Les persones que tenen un discurs destructiu i pessimista de la vida em posen malalt. Hi ha ocasions que és gairebé impossible veure la llum del final del túnel perquè les circumstàncies t’hi obliguen. Comprensible i lògic. El que passa és que en aquest moments no et pots quedar assegut disparant contra tot i contra tothom mentre dins el teu cervell només retrunyen idees negatives. Hi ha mil persones per conèixer, mil festes per ballar, mil llibres per llegir, mil sobretaules per fer, mil pel·lícules per veure, mil feines per descobrir, mil restaurants per assaborir, mil ampolles per obrir, mil viatges per fer... No deixem que els genets de d’apocalipsis cavalquin pel nostre teulat tot el sant dia. Que la polseguera no ens faci plorar els ulls. Obrim les portes, deixem passar l’aire i posem-hi collons que tot plegat són quatre dies.

POLSERES DE DRETES

2006-01-23T11:49:00.000+01:00

La polsera més famosa de la història és de color groc i la va posar de moda un dels millors esportistes del món: Lance Amstrong. Una idea original per recollir dòlars (euros) per una bona causa. La lluita contra el càncer a través de la fundació d’aquest ciclista. La polsera en qüestió se la van posar destacats actors de Hollywood i coneguts presentadors de televisió i com la pólvora es va escampar pels cinc continents. Fa uns mesos costava trobar gent pel carrer que no la portés. Un èxit total. Llavors per l’efecte còpia (massa present a la nostra societat) han sortint centenars de polseres més. Des d’equips de bàsquet fins agrupacions de tota mena. Són masses? Crec que sí, però qualsevol organització té dret a fer la polsera que més li vingui de gust. El moment culminant arriba quan descobreixo que hi ha una polsera de color blau barrufet en contra de l’Opa de Gas Natural a Endesa. Com que la dreta més rància (si Gas Natural no fes olor catalana a la majoria de la població li importaria una merda aquest tema) s’ha apuntat a la moda de les polseres em permeto la llicència d’aportar algunes idees. Una polsera de suport al tinent general Mena. Una que promogui el boicot als productes catalans més enllà del Nadal. Una en contra de l’Estatut català. Una de suport a la Cope. Una perquè en Josemari torni a ser president. Una en contra de la nova llei d’educació. Una en contra del gais (perdó, que utilitzin la paraula matrimoni quan decideixin casar-se). Una que digui: Acebes no mintió. Una perquè la balla de Melilla sigui més alta. Una en contra del retorn del papers de Salamanca. Una en contra de tot el que proposin en Carod i en Zapatero sigui bo o dolent... A veure si això serveix perquè d’una vegada per totes amb tant de pes se’ls hi abaixi el braç que fa massa anys que tenen enlaire.

DEIXIN PAS ALS COLDPLAY

2006-01-23T11:48:00.000+01:00

Després del concert al Sant Jordi dels Coldplay cada vegada que poso un dels seus tres discos només puc imaginar-me en Chris Martin seduint les 18.000 persones que van omplir un dels pavellons més emblemàtics d’aquest país. Els astres es van alineà a la Universitat de Londres l’any 1998. Allà, quatre joves amb ganes de comunicar-se i explicar històries a través de la seva música es van unir per tirar endavant un projecte musical. Amb la gira X&Y els Coldplay s’han consolidat, amb el permís dels irlandesos U2 i els Rolling Stones, com un dels grups més sòlids, tan amb els discos d’estudi com amb els seus directes, del panorama musical. Martin, el líder del grup, és com una bona obra d’art. Com més l’escoltes, més matisos l’hi trobes. Espontani, íntim, energètic, humà, amical, i per sobre de tot, un músic amb majúscules. Ell i el seu piano són una orgia sexual. Amb només una humil bombeta a l’escenari redueixen un espai gegantí com el Sant Jordi en un pub anglès de pocs metres quadrats. Em reca un cosa. Espero que els anys no ens obliguin a veure els Coldplay des de la tercera graderia del Camp Nou. Amics, sempre podrem recordar que trenta anys després del dia que els nostres pares es van torrar amb cava celebrant la mort del dictador, nosaltres estàvem junts veient un espectacle genial.

LLADRES ALS BALCONS

2006-01-03T13:49:00.000+01:00

Vagi per davant que m’agraden les festes de Nadal. No sóc d’aquells que es posen de mala llet quan a mig Novembre veuen llums de colors pels carrers de la seva ciutat. Trobo que és una tradició (ja ser que s’ha convertit en consumisme pur i dur) que no està gens malament mantenir-la i fomentar-la. El que passa és que cada any apareix l’element de decoració de mode. L’element decoratiu estrella d’aquests dies és un pare noel que s’enfila pel balcó. Quina ràbia que em foten. En el barri de Girona on visc hi ha tantes caques de gos sense recollir com pare noels als balcons. Un de sol, estarem d’acord, té una certa gràcia perquè és novetat. Dos al mateix bloc de pisos, penses que hi ha un veí gelós, i tots ens hem comprat alguna cosa per enveja. Ara, quinze pare noels al mateix carrer s’hauria de prohibir. Els ajuntament no fan ordenances per recordar als ciutadans mil i una tonteries? Doncs perquè en fan una altra que prohibeixi el nombre de lladres de plàstic que s’enfilen als balcons de les ciutats?

FESTA DE CAP D'ANY

2006-01-02T12:08:00.000+01:00

Excel·lent:
L’ambient i el bon rotllo que hi va haver tota la nit. La Disco de Vic. Gent molt maca, bona música i una quantitat de femelles per metre quadrat que espantava. Hi tornarem! La selecció musical del sopar. Felicitats Dj! El local del parent d’en Dorca. Utilitzar un autocar per desplaçar-nos. La combinació de corbata, cinturó i sabates d’en Golet.

Aprovat:
El menjar. Bé, però es pot millorar. Sobretot el pica-pica. En Jaume. Va tenir un inici de festa espectacular (recordem el ball de la cadira al mig del menjador), però a mida que van passar les hores va decaure molt. S’ha fet gran? El meu refredat. Va fer que no estigués al 100% tota la nit. A la Disco no vaig defraudar les expectatives.

Suspès:
Dues noies que van treure fluids per la boca abans d’arribar a la discoteca. Ecs! El mal humor del conductor de l’autocar. Sinó volia treballar per Cap d’Any que s’hagués quedat a casa. Els avorrits i els que no es separen de la novia en tota la nit. No diré més. El preu abusiu de les entrades. Tan a Vic com als altres llocs. Boicot a l’abús de preus. Tota l’organització prèvia a la festa. Hem de canviar el sistema pel bé de la colla. Les comissions poden ser una solució.

*es va trobar a faltar la gent que estava de viatge. Varem pensar amb vosaltres.

Molt bon any a tots els lectors!!!

BON NADAL A TOTHOM!

2005-12-23T11:38:00.000+01:00

El blog d’en Jordi espera que durant aquestes festes de Nadal sigueu molt feliços. Mengeu tonalades de torrons, tingueu paciència amb els familiars que s’emborratxen i feu bona cara quan el cagatió us porti els mateixos mitjons de cada any. Deixeu-me, per un dia, ser una mica ensucrat. Aquests dies són per estar amb els que més t’estimes. En el meu cas, sobretot la família i els amics. A més, aquest any és especial perquè alguns wekes que estan d’Erasmus passaran aquestes dates a l’orinal de Catalunya. Benviguts a casa! I sobretot beveu molt de cava català.

LAVABO DE SENYORES

2005-11-30T17:40:00.001+01:00

Si un dia em troben dins el lavabo de senyores no s’espantin. Jo tampoc m’estranyaré gens si un dia els hi trobo a vostès. No aniré corrents a explicar-ho a amics i coneguts. Pot passar a tothom. El disseny gràfic ha evolucionat de tal manera que és impossible saber sense por d’equivocar-se que estem davant la porta del lavabo de senyors o de senyores. Què carai els ensenyen a l’assignatura de creativitat als estudiants de disseny gràfic? Tota la vida una icona ha servit per simplificar de manera gràfica i entenedora una determinada idea. Sense complicacions. Els nivells d’abstracció han arribat a uns extrems preocupa’ns. Unes sanefes amorfes són un jeroglífic sense solució possible per diferenciar un cosa tan animal i tan antiga com el sexe de les persones. En els temps que vivim el fum d’un cigar, una faldilla o un bigoti no són representatius de res. Anar depilat i portar faldilles no és exclusiu de les dones. Com no és exclusiu dels homes tenir unes patilles considerables i no dutxar-se en una setmana. Els temps han canviat i molts dissenyadors no han sabut adaptar-se al segle XXI.

LA BÈSTIA

2005-11-18T20:15:00.000+01:00

El Bisbe de Girona, Carles Soler i Perdigó, juntament amb El Consell Presbiteral del Bisbat de Girona, una espècia de consell d’administració de la diòcesi de Girona format per uns vint capellans i el propi bisbe, han enviat un comunicat als mitjans de comunicació per denunciar el tracta que té la cadena radiofònica COPE (propietat de la Conferència Episcopal Espanyola) contra Catalunya.
El comunicat deixa perles com aquestes: “El que la COPE està sembrant als quatre cantons d’Espanya no és pas Bona Notícia: Desqualifica sistemàticament els polítics que considera contraris a les seves opinions, fins i tot insulta i injúria; de manera aferrissada denigra el Poble de Catalunya, les seves institucions, els seus governants”. Afegeixen: “Denunciem i protestem enèrgicament que una emissora que es presenta com a catòlica, abusi tan descaradament de la llibertat en que s’empara, contradient, amb el seu estil barroer i provocador, els principis i els ideals de l’evangeli” i acaben demanant que “la Conferència Episcopal Espanyola posi fi a aquesta situació”. Segur que catòlics i no catòlics que tenen una mica de sensibilitat hauran aplaudit les arriscades opinions dels dirigents del Bisbat de Girona. Jo estic contrariat. No creieu que és difícil determinar quan de menjar es pot donar a la Bèstia perquè no es faci més grossa del que ja és?

JA ENS TRUCAREM

2005-11-18T20:04:00.000+01:00

L’adolescent enamorat es passa tot el dia mirant el mòbil per saber si la donzella dels somnis dona senyals de vida. Altres, que ja se’ls hi han esborrat la majoria de grans de pus de la cara, com babaus també esperen un senyal al seu cel·lular. El mòbil va entrar a les nostres vides com un objecte per salvar-nos de les catàstrofes naturals i amb els dies s’ha transformat en una arma perversa que ha tirat per la borda milers d’anys d’organització de l’espècia humana. M’explico. Abans del maleït (beneït) invent, la gent s’organitzava. Quan dos persones que tenien ganes de veure’s més endavant es deien adéu quedaven per retrobar-se en un dia i un lloc concret que a falta d’una desgràcia important i justificable era inalterable el compromís adquirit. Acumulàvem cites, amb més o menys encert, que complíem escrupolosament. Com que no estàvem localitzables permanentment, no es canviaven els plans. Doncs aquesta sana costum d’organitzar-se i complir els compromisos s’ha perdut per culpa del telèfon mòbil.
Es parteix de la base que tothom està vint-i-quatre hores al dia a disposició dels altres. Per què fer plans, si podem parlar en qualsevol moment? Collons, docs perquè un té dret a organitzar la seva vida! Estic convençut, tal i com passava no fa gaire temps, que saber que algú t’està esperant a l’aire lliure obliga a no arribar tard i anul·lar la cita a última hora perquè corres el perill de perdre una amistat, la parella o la feina. Que fàcil s’ha convertit ser un pocavergonya ben vist socialment. Enviar un missatge de text amb dotze faltes d’ortografies i justificar que ets un cafre que t’importa ben poc la persona amb la que has quedat perquè arribes tard, hauria de tenir una tarifa més cara que enviar un missatge de bona nit abans d’anar a dormir.

QUÈ ÉS KURU?

2005-11-15T18:02:00.000+01:00

Aquest blog últimament està molt desfeinat. Fins i tot he sabut que alguns dels que el consulteu habitualment m’heu tret dels “favorits” del vostre cercador cansats d'entrar i no trobar res. No pot ser. Tranquils que tornarà a funcionar.
Jugant amb el Google (hi ha qui fa col·leccions de segells o papallones) he trobat un definició de Kuru i m’he quedat a quadres. Aquí va:
El "kuru" es una enfermedad neurodegenerativa causada por un prión. La palabra significa "temblor", uno de los síntomas de dicha enfermedad. Esta enfermedad es de desarrollo lento y los pacientes acaban muriendo. Se pensaba que era una enfermedad hereditaria pues estaba localizada en una tribu de Nueva Guinea. Sin embargo el trabajo de Gajdusek demostró que en realidad estaba causada por un agente infeccioso. Lo que ocurría era que en esa tribu de Nueva Guinea uno de los ritos funerarios consiste en comerse al difunto para así conseguir la transmisión de su sabiduría. Gajdusek demostró que lo que se transmitía en realidad era un agente infeccioso que él denominó "virus lento" y que posteriormente Pruisner caracterizó como un prión.